L’estada indesitjada en alguna destinació aliena deu ser-ne la causa primera. No ha estat el meu cas, gràcies a Déu, potser perquè he viscut poc fora de casa –i de forma voluntària. Per contra, hi ha dies, com avui mateix, que allò que sent un servidor de vostès, com el poeta Salvador Espriu va sentir algun dia, és un cansament infinit “de la meva covarda, vella, tan salvatge terra, / i com m’agradaria d’allunyar-me’n, / nord enllà, / on diuen que la gent és neta / i noble, culta, rica, lliure, / desvetllada i feliç!” “Però no he de seguir mai el meu somni”, continua, conformat i realista, el poeta, “i em quedaré aquí fins a la mort. / Car sóc també molt covard i salvatge / i estimo a més amb un / desesperat dolor / aquesta meva pobra, / bruta, trista, dissortada pàtria.” Explica Ulrick Beck, per la seua banda, que alguns negres del Carib o emigrants i residents en algunes ciutats de Gran Bretanya associen Àfrica amb la no-identitat, amb la superstició, l’analfabetisme i l’absència d’esperances. Per això mateix, en la distància geogràfica, concloïa el sociòleg alemany, han elaborat una concepció alternativa de l’africanitat.
Avui, acabat d’arribar d’una estada a l’estranger, em retrobe el meu poble i el veïnat –el meu àmbit de pertinença i de referència més immediat– ocupat materialment per un mobilitari públic al·lucinant destinat als bous embolats, una bona part de l’espai públic reservat a processons d’homenatge a la senyera –tant se me’n fot quina!–, ocupat per conveïns que se senten “orgullosos de ser valencians” com si haver nascut ací tinguera algun mèrit, i per uns altres que des de la vorera complementària canten “soy español oé, oe” com una invitació a l’autoodi malaltís. I, per si era poc, tot vigilat de capellans i bisbes grossos que, enfilats a les trones sagrades, resen per mi sense el meu permís però no em permeten apostatar del seu club maligne, etc. Baldat, buscant només un poc d’entreteniment, la paleotelevisió vomita programes que exalcen comportaments prehomídids, i (des)informatius que insulten la intel·ligència: un flux continu de propaganda reaccionària que colonitza les consciències com abans ho feien l’espasa i el fusell.
El raoanament d’Ulrick Beck expressa ara mateix el meu disgust radical davant de les manifestacions més conegudes de la (meua) identitat col·lectiva, la que crea la continuïtat cultural i la que recreen els mitjans de comunicació i la indústria cultural connexa. La diferència amb els negres del Carib de què parlava Beck és que jo no tinc cap necessitat de moure’m d’ací per a sentir aquella estranyesa. El meu cultural shock el patisc al lloc on vaig nàixer, on he viscut la major part de la meua vida! És ací on no em reconec, on la gent em sembla aliena a la meua manera d’entendre la vida social i les relacions. Supose que el desplaçat s’ho deu mirar amb recel i rebutja el medi que l’acull com un mecanisme de defensa de vés a saber què. “The ways of the host country are bad because they make us feel bad.” I això mateix és el que jo sent entre mi. “Yo ya no soy uno de los nuestros”, va escriure algú, amb més raó que un sant. “I com m’agradaria d’allunyar-me’n, / nord enllà, / on diuen que la gent és neta / i noble, culta, rica, lliure, / desvetllada i feliç!” I ací rau potser el drama –el drama del poeta i també potser el meu, en efecte: “Car sóc també molt covard i salvatge / …”
