Si el fagot no està consagrat, la restà caurà, no pagarà la pena, no tindria raó de ser. I d’això, del risc de fer brollar la idea germinal del no-res era el perill que Igor assumí. Ho podia haver fet la flauta, o uns violins, un clarinet —tal volta?—, l’aposta segura hagués estat un corn anglès i després un duet amb l’oboè. Sí, això en els tractats d’orquestració, el de Berlioz per exemple, és clar i evident, inicis tènues i vetllats, sensibles, són passatges condemnats perquè els faça l’oboè i el cron anglès, i tant que ho sabia ell i així ho va fer el francès en la Simfonia fantàstica, aquest no errarà, de cap manera, unes corxeres amb les flautes, a les quals s’uneixen els oboès, els clarinets i després la corda, que frega amb passió,…, i l’inici del tercer moviment, és cosa del corn anglès que fa de camperol per afalagar auditivament l’artista, del qual Berlioz ens música els seus episodis quotidians. Però Igor volia jugar-se-la, entre Petruixka i Ocells de foc. I car li costà, malgrat la pròpia consciència de la gosadia. El rebuig, xiulets i aquella dolenta costum de colpejar amb els talons de les sabates el terra per produir una percussió àgrafa. Inexistent en la partitura, que de ritmes contundents i amalgamats ja n’havia pensat ell. Diuen les cròniques que Saint-Saëns, patriarca del saber fer en la combinació de notes afrancesades i acadèmiques, només acabà d’escoltar els primers acords dissonants, carregats d’incertesa i que recreen una àuria metafísica i de nebulosa mística, s’aixecà de la butaca i posà fi a l’audició. Pobre Saint-Saëns, ell que no havia tingut decor en castigar i fer burleta del context dels músics i la seua realitat social. Le carnaval des animaux (1886), una crítica musical a la realitat idiosincràtica dels músics i els seus quefers egocèntrics (el jo, el meu instrument i la meua música), però no va ser tan condescendent amb l’Igor. Així i tot, no li cal ni a l’obra ni al compositor «llegendes pseudohel·lèniques», que freguen la inventiva dels mites i herois dèlfics. Stravinsky, això, són paraules majors, però ara, avui, passades les dècades i acostumats a veure a Depp Purple amb la Royal Philharmonic de Londres, Metallica amb la Simfònica de San Francisco, o el rerefons clàssic de Radiohead amb ones Martenot i recreant la nebulosa sonora de Messiaen, l’orquestració i gosadia del rus ens hauria de caure familiar, degut a la reiterada sensació d’esclat revulsiu continu, pertot i tothora. El 29 de maig de 1913 el binomi Strawinski-Roerich treballava per recuperar el ritual pagà idealitzat en la dansa fins a la mort. I això venia el públic del teatre dels Champs-Élysées, a veure morir algú, però qui van voler matar fou al rus, el pare del fill anomenat, Le sacre du printemps. Ai!, si els francesos hagueren escoltat abans Metallica, Depp Purple, Radiohead, Joy Division, Stratovarius o Vangelis… allò els hagués semblat condescendent. Però la línia del temps és condemnatòria, i inalterable, de moment.
La segona estació de l’any és la més decisiva i la que més rapidesa encomana a la vida. Esgrimeix tal responsabilitat, que fins i tot els inerts es veuen afectats per les exigències del contrast fred nocturn i calor diürn, fins el punt de fer esclatar pedres. Però, tanmateix són els vius els que han de canviar ràpid, florir arbres, pol·linitzar estams, aclimatar la pressió sanguínia a la temporada estival i calorosa,… Avui, a més a més, té altres sentits socials, i la primavera s’ha regirat en servil escenari de revoltes, ací i allà, a Orient i a Occident, el Dolar i l’Euro, Sharia i llibertat, borsaris i proletaris. Ella es consagra aliena de l’efecte que exigeix als vius, fet que antuvi no es menystenia, ni es deixava per acte indiferent perquè era la transfiguració de l’home morent a l’home vivent, aferrat all bri d’esperança. Cosa de la Mare Natura o dels Déus, tanmateix, mitjançant la ritualització xamànica o la consciència de l’observança naturalista de Plini el vell, l’ésser humà sempre ha sigut conscient de la condescendència i fecunditat de la primavera, i mai no ha rebutjat de representar-la artísticament. Vivaldi, per exemple, i Le quattro Stagioni, quatre concerts per a violí, on trobem la primavera, però malgrat ser descriptiva, la visió bucòlica de l’italià ens fa pensar que els seus ulls veuen la primavera com quelcom que afecta a la Natura de la qual l’home no en forma part. Ell mateix escriví uns sonets per ajudar a la descripció musical de les estacions. De la primavera diu: «…Al caro mormorio di fronde e piante / Dorme ‘l Caprar col fido can’ à lato…» (entre plantes i fullatge murmuriós / Dorm el pastor amb el seu fidel gos al costat). Per tant veiem com mentre els prats i les flors germinen i es reprodueixen mitjançant la pluja, l’home i el gos dormen. No els afecta el ritme sagrat de la primavera, el canvi consagrat és per a les coses de la natura, fins i tot les nimfes, l’home, només pot fer més que dansar, mostrar la joia pel canvi, pel resultat final. Stravinsky, contràriament centra a l’home, profà i dansaire, com a element principal del canvi que inocula la primavera. L’home, no és aliè a aquests canvis, no dorm plàcidament mentre al seu voltant les coses vives prenen decisions, caminen cap a la floració, la germinació, és més, mitjançant la seua dansa tribal la invoca, desitja el canvi, la caminada paral·lela, que no l’agafe dormint. L’home és el centre de la consagració i mitjançant el seu canvi gradual, el que li exigeix l’estació, s’arriba a la confirmació de la sacra transformació primaveral.
Només ens queda reubicar-nos en mig del canvi, ser part i jutge de la transfiguració social. Escolten atents el fagot,…, el senten? Després, la plasmació sonora de la primavera, els ajudarà a sentir la sang fluir pels ventricles cardíacs,…, un darrer alè es recollirà ascendent, simbolisme sonor pur, ascendir glòria, descendir lament, amb les flautes, clarinets i oboès, com un darrer refilet d’ocellet poruc que s’adona del canvi consagrat, del canvi estacional, i aleshores, els caurà l’acord potent i final. Serà el desenllaç, el veredicte, la maça de la senyora justícia, i després, el canvi o la continuïtat, d’això consta la primavera: d’un fagot que duu la fecunditat del canvi emocional, aprofitem-ho, i decidim nosaltres del nostre cicle vital. Almenys, la primavera això en provoca a mi, no vull ser una vibra sorda i encisada per falsos profetes.
No em canse d’escoltar el fagot,…., i a aquest, «maleït compositor»
