Pocs dies després, al fórum Europa de València, el mateix Cañizares va alçar la seua paraula beneïda per preguntar-se sobre els refugiats que arriben a Europa, principalment –poca broma!– a causa de la guerra a Síria: “En aquesta invasió d’immigrants i refugiats, és tot aigua clara?, va preguntar-se retòricament el representant a València de l’església de Roma. “On arribarà Europa d’ací a pocs anys?”, va continuar sense vergonya l’arquebisbe de Déu Nostre Senyor, més metafísic que mai. “Avui pot ser una cosa que es veu molt bé,” va respondre de manera oracular, talment un monologuista del Club de la Tragèdia, “però realment és el cavall de Troia dins de les societats europees i en particular l’espanyola”. La seua incontinència verbal i la seua perspicàcia detectivesca, el van portar fins i tot a qüestionar que la majoria dels refugiats foren realment “perseguits”. “Molts pocs ho són”, va declarar, lapidari, l’eloqüent orador sagrat. “No pots jugar amb la història o amb la identitat dels pobles”, va dictaminar davant d’una feligresia entre la qual reapareixien els zombies Juan Cotino i Francisco Camps, les màximes autoritats valencianes en la darrera legislatura.
Les reflexions de Cañizares van ser contestades per alguns dels més alts representants institucionals valencians, com ara la vicepresidenta del Consell, Mónica Oltra, que va trobar a la mateixa Bíblia de Cañizares la l’atenció cristiana als refugiats. “Crec que és adequat avui recordar què va dir Jesús de Natzaret,” va assentir Oltra, per continuar religiosament amb l’Evangeli segons Mateu: “jo tenia gana i em vau donar menjar; jo tenia set i em vau oferir beguda; era estranger i em vau donar acollida; jo estava nu i em vau abrigar; estava malalt, i vau visitar-me; a la presó i vau venir a veure’m. Quan ho vau fer a qualsevol dels meus germans m’ho fèieu a mi”. Incontestable argumentació la de la nostra vicepresidenta, des del punt de vista de l’ortodòxia católica. Per la seua banda, l’alcalde de la ciutat de València, Joan Ribó, també va buscar rèplica per al cardenal en la mateixa doctrina catòlica dient que les seues paraules “són profundament lamentables, insoliddàries i no s’ajusten en absolut al que diu el Papa Francesc”.
A Valencia, la religió catòlica va convertir la laïcitat de l’esquerra –més retòrica que real– en un dels seus dimonis durant les dues dècades de la glaciació Camps-Barbera, que sempre van vetlar pels interessos ideològics i empresarials de la parròquia oficial. “L’avortament no defensa la vida, és una cultura de la mort”, havia clamat des de la trona Agustín García Gasco, predecessor de Cañizares. El mateix que, en una missa a la memòria de les víctimes de la riuada de 1957, havia denunciat la “gran inundació de laïcisme radical i bel·ligerant que amenaça la societat occidental i les aigües violentes de la qual poden destruir tot el que troben al pas: educació, família, i la solidaritat entre els espanyols, la pau i el bé comú”. El mateixet García Gasco que en la missa d’acció de gràcies per la seua promoció a cardenal, va arrebassar als terroristes l’exclusiva de la de mort i va argumentat que hi ha “morts silencioces causades per la fam, per l’avortament, l’experimentació amb embrions o l’eutanàsia”. Poc després d’aquestes manifestacions tan “pastorils”, el Partit Popular valencià va concedir a l’església la creació de la Universitat Catòlica i la construcció d’un temple dedicat als morts valencians durant la Guerra Civil “per l’odi de la fe”. Una concessió que portava aparellada la requalificació i la permuta de terrenys corresponents per banda de l’ajuntament de Rita Barberà.
Tota aquesta irreverència discursiva va tenir lloc a la terra del cardenal Enrique Tarancón, President de la Conferència Episcopal entre 1971 i 1981, encarnació de l’enyorat “esperit de la transició”. Un cardenal que va arribar a convertir-se en diana preferida de l’extrema dreta d’aquells temps al crit de “Tarancón, al paredón”. Un cardenal que havia oficiat el funeral de Carrero Blanco i la Missa de la coronació de Juan Carlos I, durant la qual va parlar dels drets humans, oh, pecat! La mateixa terra que va veure el naixement de l’anticlericalisme higiènic de Blasco Ibáñez i el seu tinent Félix Azzati, que, sempre que podia, renegava de la Mare Déu dels Desamparats, patrona de la ciutat de València, “perquè no es presenta a les eleccions”. Fins aquell dia, que no arribarà, seria desitjable que els nostres líders civils i representants institucionals, a banda de demostrar que coneixen la Bíblia i la tradició literària judeo-cristina, consulten l’Enciclopèdia de Diderot i d’Alembert –el llibre sagrat de la nostra congregació!– en les pàgines de la qual potser troben inspiració laica i il·lustrada per respondre a una empresa confessional que no paga ni l’IBI de les seues propietats.
