Cementiris d’elefants

Enguany farà 40 anys que va morir Franco en el llit. Els custodis i hereus del capítol de privilegis, serveis remunerats, categories preferents i resta del business class que assisteixen al declivi d’aquella transacció democràtica miren de fer mans i mànigues per a perpetuar-s’hi i perpetuar un sistema que, tot i el naufragi, és l’únic que conceben. No els entra en el cap qualsevol reforma que, al capdavall, no acabe deixant les coses aproximadament com estan. De les fantasies, ficcions i enganyifes a propòsit del federalisme com a mètode per a seguir furtant-nos la cartera, serà tema per a una altra ocasió. Avui, però, em permetran que recorde la cripta del carrer de Bailén, a Madrid, en què hivernen 266 senadors de la desena legislatura. Per als enyoradissos i hooligans de la història d’Espanya, el Senat és una de les glòries de l’antigor, potser equiparables al batí de la Verge de Covadonga, o al braç incorrupte de sant Vicent. Ben mirat, era una canongia classista del segle XIX, que va ser suprimit en temps de la República. La reedició del cementeri d’elefants a càrrec dels escrivans de la Constitució del 78 fou un dels grans nyaps resultants de la rendició gairebé incondicional dels partits reformistes, quan negociaren aquesta classe de democràcia de categoria regional preferent amb els administradors de la victòria franquista. El dictador va desaparèixer a punt d’acomplir-se els 40 anys de la rebel·lió contra la República constitucional, i enguany se’n compliran 40 del darrer ban. Va sent hora de plantejar-se alguna reforma, a banda de tornar a sincronitzar el rellotge en el fus horari que ens pertoca i posar fi a l’hora del Berlín hitlerià.

Són ja deu legislatures i 36 anys desenvolupant activitats pròpies d’un balneari. Això és el Senat. No cal rebuscar les competències que li assigna la Constitució. Es tracta d’una confraria al servei de la partitocràcia. Una residència de vells, un pàrquing de polítics amortitzats, una cambra de compensacions partidàries conseqüent amb el clientelisme polític… hi ha múltiples definicions, segons la utilitat del nínxol. Com les diputacions provincials, però amb més moquetes, protocols i barra lliure per als afortunats de la tria. Potser en algun cas al llarg d’aquests decennis s’haja produït un error i algun projecte legislatiu provinent del Congrés dels Diputats, l’hagen tombat al Senat. En tal cas, com és costum, el bunyol torna a la cambra baixa i allà s’esmena l’errada. Deu legislatures i 36 anys després, efectivament, retraten cadascun dels partits i coalicions que participen de la pantomima. El càlcul de la despesa, salaris, viatges i manteniment al llarg d’aquesta llarga transacció, fa feredat. Tot això s’ho ha perdut l’estat del benestar i l’economia productiva. La pregunta és: fins a quan? Perquè, enguany, torna a haver-hi eleccions generals. Hi haurà candidatures per al Congrés i per al Senat. I abans, tot just després de les eleccions autonòmiques, les Corts Valencianes, ai, enviaran tres carcamals al balneari. Fins ara la representació se la repartien els partits de torn.

Si preguntem al PP i al PSOE, ben segur que es mostren partidaris de conservar la cripta. Si preguntem Esquerra Unida i Compromís, probablement també. Ignore què pensen a Podemos. Estaria d’allò més bé que s’explicaren. Tots. Probablement cadascú esgrimirà diverses raons per a somiar amb el cementeri d’elefants. La més còmica, no obstant, és aquella que reivindica el Senat com a cambra de representació territorial. Representació territorial? De qui? Veient el mapa de l’Espanya imperial amb una certa perspectiva, a la Catalunya emergent i en vies d’emancipació no l’interessa per a res. Euskadi? Tampoc. Del repartiment del pastís pressupostari –que és el secret de la cohesió territorial espanyola- no sembla prudent ni creïble que s’haja de dilucidar en el Senat. I per a altres qüestions –quines, si es pot saber?- segurament també està de sobra.

Hi ha un exemple que demostra l’excel·lent relació entre l’adopció d’acords entre socis a distància i els costos de representació. Coneixen el G8? Són els països que tallen el bacallà. Els seus comercials acostumen a reunir-se molt de tard en tard. Qualsevol ciutat amb bona cuina i servei de seguretat competent,val per a complir amb el tràmit. Mai els ha calgut cap Senat. Sobretot a l’hora de repartir misèries.