Hola, em dic Maria i sóc celíaca. De les novençanes. De les de fa una miqueta i prou. Per als qui no sàpiguen per on van els tirs, la malaltia celíaca o celiaquia (anomenada també intolerància al gluten) és una malaltia autoimmunitària caracteritzada per una pèrdua total o parcial de les vellositats que recobreixen l’intestí prim i que es produeix en persones amb predisposició genètica de totes les edats des de la primera infància endavant. Els símptomes inclouen diarrea crònica, retard del creixement (en nens) i cansament, però aquests poden estar absents, i s’han descrit símptomes en els altres sistemes d’òrgans. En una època en què solem viure sempre amb pressa (i menjant malament la majoria de vegades), la primera reacció quan et comuniquen una malaltia relacionada amb l’alimentació és “ostres, i ara què faig?”. Sols la primera. La segona ve a ser “no vull ni pensar el dineral que em vaig a gastar ara cada volta que vaja al supermercat” i la tercera “què passa amb la cervesa?”. Com es pot vore, són tot drames del primer món. Que podria deixar la cervesa? Sí. Però fora broma… Com a bona filla de la Ruta del Bakalao que sóc (haver nascut entre Chocolate i Barraca t’inferix un caràcter d’alló més especial) necessite buscar alternatives sense gluten als pocs vicis que em fan el dia a dia una miqueta més animat. Missatge per a Cervesa Túria ara que no ens llegeix ningú: feu una varietat apta per a nosaltres! Feu-me el favor! Tampoc cal deixar de costat que visc en una ciutat on tot es ràpid, ningú té quasi ni temps de pensar i els dies són extremadament llargs. Madrid té moltes coses bones, sí… Però el dolentíssim estrés inherent a una gran ciutat (a la capital d’Espanya, per a ser exactes) no te’l lleva ningú. Per si això no era prou, cal afegir l’absurditat de sobrepreu que pateixen alguns productes de primera necessitat com són la pasta, el pa o els cereals (per posar-ho fàcil). Temps enrere vaig llegir a Twitter que una xica que és celíaca mitja vida es queixava del preu de la cistella de la compra i que no era just i mil coses més; òbviament en aquell moment vaig intentar fer ús de la meua desbordant empatia, però no vaig ser més que una senyora de la Ribera prenent la fresca amb les veïnes una nit d’agost (sí, d’eixes que parlen de tot pensant-se que gaudeixen de la raó suprema, però). De les meues paraules de hui potser es traduïsca que sols em queixe perquè ara hauré de cuinar, menjar bé, preocupar-me pel que faig i pel que deixe de fer… En definitiva, tindre un estil de vida més sa que el que tinc ara. Res més lluny de la realitat: em queixe perquè quan passes prop de deu hores al dia fora, el que menys t’abellix es portar la motxilla plena de tàpers (cuinats prèviament la nit anterior amb més ganes d’anar al llit que interés per saber què estàs cuinant en realitat). Sembla que l’única cosa útil que em podré plantejar a partir d’ara és obrir un change.org d’eixos per tal que les persones que formen la comunitat celíaca no ens sentim com simis de fira cada volta que anem a un restaurant, festival de música, bar i bé! Ja m’enteneu. Igualtat de preus! Pacte de no opressió! El gluten està sobrevalorat! I sí, ho dic jo que acabe d’arribar perquè, a diferència del pa sense gluten… queixar-se, a la meua columna, seguix sent gratis.
