La final d’enguany era la segona consecutiva que disputaven aquesta parella de titans. L’any passat, Soro III es va imposar a Pujol 60-50 en una partida que, durant molts jocs, Pujol havia tingut a les mans. Soro III va guanyar per la seua constància, que és una de les virtuts dels campions. Pujol va perdre potser pel vertigen de la joventut, el mateix que aquell dia ja llunyà va fer perdre Genovés II davant Àlvaro també a Pelai. La final de l’any passat va ser, volíem pensar, l’inici d’una gran rivalitat esportiva, d’una època que els aficionats esperàvem amb candeletes. Des de la retirada d’Àlvaro, que mai va ser un estilista, i la mala sort continuada de Genovés II, el domini de Soro necessitava la irrupció d’una alternativa al seu colp poderós. L’any passat, Pujol va presentar les credencials on s’han de presentar: a la catedral de la pilota, a la final de l’individual. La partida d’enguany certifica aquella esperança.
Vaig arribar prompte a Pelai, un autèntic santuari de la València valenciana enmig d’una ciutat sovint aliena a la seua idiosincràsia cultural. Un trinquet dins de la trama urbana de la ciutat, un espai de reproducció social de la identitat heretada gràcies als jugadors que s’hi han deixat els millors colps i als aficionats que n’omplin escala i galeries setmana rere setmana. Un trinquet amb més de 150 anys d’història, que les institucions públiques han deixat en mans privades, no em pregunteu per què. El bar del Trinquet, un lloc de trobada i de conversa franca, es trobava atibacat de gent coneguda d’anys que encaixa amb franquesa antiga. També de professionals de la política, a molts dels quals jo trobava per primera −o segona− vegada a la vida en un trinquet. Benvingut sia qui a sa casa ve, solien dir els clàssics. S’hi feia notar l’absència del President Puig, un assidu assistent fins ara.
Bene, pare sant i cuiner de diverses generacions de jugadors, pren cadira entre la càtedra de la llotgeta de baix. El Genovés, sempre xafant les lloses justes, reparteix benediccions als jugadors i també als aficionats, que el besem com qui besa la mà d’un capellà dels d’abans. Hi ha ambient de festa grossa. Donen de cinc rojos, i jo en prenc com qui compra l’esperança d’una partida que arribarà als iguals a 55. La travessa afegeix taquicàrdia a la partida.
Pujol es ratlla el primer joc des del rest. Passa al dau i el dibuixa buscant el pis i l’esquerra de Quico lligada a la muralla. Pujol s’imposa i agafa un aire que el fa creure en la faixa roja. Quico juga per davant, busca l’encaix. Pujol s’encara als alts per fugir del repertori de colps de Quico. Quico retalla i la partida pren un altre color. Excel·lent preparació física de tots dos. Pujol s’asserena amb tremp heretat de casa i comença a fer un dau alt i punxat que desconcentra Quico, que es defensa com pot. Quico torna a buscar la pilota a l’aire, guanya metres, talla corda amb ràbia i estil. Però Pujol se’n va joc rere joc amb seguretat i rebenta el trinquet, que l’ovaciona com només es fa als cavallers de faixa roja. 60-50, el mateix resultat que l’any passat, però a l’inrevés! La colla de Vinalesa esclata com la bomba de la traca del dia de Sant Honorat. Pujol es converteix en el campió més jove de l’Individual i Bene, i Julio i Javi i Benjamín i Artur i tants i tants ploren com només plora qui plora d’alegria. Jo m’ho mire des de la galeria, convençut que encara hi ha futur per al nostre passat i, sentimental que sóc, note l’absència de Manolo Fuster, l’amic ja traspassat que em portà per primera vegada a un Trinquet.
En la pilota, gràcies al déu de la tradició, no hi ha lloc per a l’abstenció. O jugues a la mà dels rojos o jugues a la mà dels blaus. Pujol isqué de blau, però es va guanyar la faixa de campió, roja com la sang que corre per les venes d’una colla encapçalada per Bene Vijuescas, el patriarca de la pilota, a qui mai no li agrairem prou tot el que ha fet per a aquest esport tan noble. Felicite Quico, perquè és un digníssim cavaller. Felicite Pujol perquè s’ho ha guanyat a pes de braços. Espere que tots dos ens regalen per molts anys finals com la de diumenge. Dos cavallers de pantaló blanc que es deixen sobre les lloses del trinquet tot el que hi han aprés i que ens recorden en cada quinze l’elegància i la saviesa acumulada de segles.
