Desperte al cap de setmana de carnestoltes amb una notícia mig assenyada: dos coneguts grans magatzems retiren totes les disfresses d’”infermera sexy” perquè perjudiquen la imatge de la dona. El tema em toca de prop perquè tinc una germana infermera a la qual, no cal dir-ho, com a totes aquelles persones que es dediquen a tindre cura de la nostra salut, tinc en gran admiració. És una dona que apuja un fill ella sola, sense ajuda de cap home (ni falta que li fa), amb uns horaris de treball hospitalari de vegades inhumans que fan veritablement difícil la conciliació de la vida laboral amb la familiar.
La veig a ella, em veig a mi amb un treball per cada fill, ens veig a moltes, i no done crèdit a l’onada de masclisme que ha arrassat amb titulars la premsa de la setmana: el bus “stopfeminazis” o les declaracions del líder del PP sobre l’avortament menystenint la intel·ligència de les dones, per exemple. Pense en totes aquelles dones de nom més o menys famós que tenen el discurs de “jo sóc feminista, no feminazi” o “jo no sóc feminista, sóc femenina” i pense que encara tenim molta faena a fer per superar la idiotesa. Som femenines perquè som dones, i hi ha moltes maneres de femineïtat. I no: no són feministes aquelles que parlen de “feminazis” –que quede clar–. Són unes incultes que no tenen ni idea de què va significar el nazisme. I fora desitjable que no frivolitzaren el concepte de feminisme atorgant-se l’etiqueta d’un moviment que ha aconseguit fites històriques per a les dones: el vot, l’avortament, la independència respecte dels marits… I, fins i tot, la llibertat perquè un grapat de frívoles masclistes diguen imbecilitats públicament.
En fi! Vaja per endavant que a mi no m’agrada el carnaval perquè no li trobe la gràcia a la impostura, a disfressar-te d’allò que no ets; però la veritat és que la notícia en qüestió em genera la curiositat i l’impuls de buscar en Internet “disfraces de carnaval sexies”. Així, sense especificar si les vull de dona o d’home. Què diríeu que hi trobe? Efectivament: infermeres, vampiresses, policies, cambreres, superheroïnes, monges –monges!– caputxetes vermelles, Blancaneus i –el que més em preocupa– col·legiales. Si entre en algunes de les pàgines, l’anunci resa: “Disfraces sexys para triunfar este carnaval”. Any 2019, segle XXI i, més enllà de la poca o molta disbauxa que puga suggerir o permetre la festa de carnestoltes, considerem que el triomf de la dona és un triomf sexual emmotllat en les fantasies pornogràfiques establertes per la cultura patriarcal.
Compartisc la notícia en les meues xarxes socials i algú amb pseudònim em comenta que per la mateixa de regla de tres haurien de retirar les disfresses de princesa perquè “són prou dolentes i tenen un missatge pitjor”. Sincerament: no veig pitjor missatge que fomentar l’aspiració a ser la fantasia sexual de sàtirs i reprimits. Almenys les disfresses de princeses i de reines poden evocar certa aspiració de poder. I a qui no li agrada manar (almenys sobre la seua vida)? Les disfresses de princeses remeten a un imaginari literari que, ens agrade més o menys, és patrimoni cultural, les infermeres sexies són pornografia cutre.
