La vigília de Nadal ens reserva la festa gran de les portades de premsa. El torró informatiu d’aquestes dades tan assenyalades. Ja es veu a l’horitzó el trineu que porta el tradicional informe de la Sindicatura de Comptes, que fiscalitza amb prosa amable i criteris molt selectius la comptabilitat institucional. En aquesta ocasió, ens oferirà un tast de la devastació ‘made in Fabra’ del 2013. Enguany, com també és tradició, cap diputat ni senador traslladarà els indicis de criminalitat, amagats entre les irregularitats i les beatífiques recomanacions del síndic, a la Fiscalia Anticorrupció. Està comprovat que denunciar-ho al Tribunal de Cuentas és com entregar-ho a l’enemic. Allà quedaria hivernada qualsevol sospita fins a la prescripció.
En realitat, el Festival Mundial del Pufo ja fa temps que ens entreté en sessió contínua. El debat pressupostari i l’informe de la Sindicatura són autos de fe a data fixa, com els miracles de Sant Vicent. Els malabaristes de Valmor, els mags de la comptabilitat irregular del PP, els pallassos d’Emarsa, els domadors de Gürtel, les majorettes del Papa i la resta de l’elenc conformen una cavalcada patibulària que es prolongarà molt de temps, amb la vènia del poder judicial. La part negativa és que tanta màgia i tant de circ a compte del saqueig, ha anul·lat bona part de les defenses i anticossos d’una societat estafada i d’una oposició adaptada al medi. És molt trist observar el parlament rendit a l’exposició d’un imputat de la categoria de Ricardo Costa explicant la Llei d’Hisenda. Ni més ni menys. Un escarni superlatiu. És com si Alfonso Capone hagués reunit el millor de cada casa per a dissertar sobre fiscalitat. I davant el despropòsit, ningú no va fugir espantat de la sessió. Un impossible en qualsevol societat democràtica, que ací forma part del paisatge de la normalitat. El món al revés.
