L’alquímia dels sondeigs electorals, pervertida encara més quan passa pel sedàs d’un entramat mediàtic aplicat a uniformitzar actituds, conformar l’opinió pública d’acord amb els interessos dels grups dominants, fins i tot –si cal- insultar la intel·ligència de la ciutadania, focalitza l’atenció en la cursa política dels partits i coalicions, alhora que deixa en segon o tercer lloc aquells blocs informatius que aporten els enquestats i que, a banda de contradir la interpretació diguem-ne periodística, explica en part per què les coses són com son i no com ens agradaria que foren.
De la combinació entre rigor i endevinalla amb què opera el segment empresarial de la demoscòpia en podem parlar en una altra ocasió. Però, a propòsit del darrer baròmetre del Centre d’Investigacions Sociològiques (CIS), tan esperat pels competidors en la cursa electoral, convindria destacar algunes de les revelacions amagades, minimitzades o directament eclipsades per les prioritats informatives de la parròquia. Per cert, tal com remarcava un company a través d’una piulada, les preferències dels nous votants majors de 18 anys, segons aquest estudi del CIS, van pel següent ordre: PSOE: 17,3; PP: 14,4; C’s: 12,5; Podemos: 9,6; IU: 2,0. Vol dir-se que la preferència d’aquest segment d’electors pels partits emergents no és per a tocar les campanes. Si considerem la lentitud quant als processos que operen canvis profunds en les preferències d’uns altres segments d’edats superiors, podríem convenir que les inèrcies costen molt de deixar de banda. I després està el substrat ideològic nodrit pel falsejament de la realitat a què contribueixen, en sessió continua, els mitjans de referència. Sembla evident que el procés d’emancipació nacional engegat a Catalunya tindrà un impacte –ara mateix indeterminat- en la tria dels votants el 20-D. Especialment els partidaris de la unitat indivisible d’España, a l’estil de Franco i similars, però també tots aquells –la majoria del cens espanyol- que no han tingut l’oportunitat de contrastar dades, opinions, expectatives, condicionants objectius, antecedents del procés, equivalències amb altres casos al món contemporani, conseqüències, etc.
Això no passa per casualitat. L’absència de mitjans (principalment audiovisuals) de comunicació públics dignes de tal consideració, que situen el debat, qualsevol debat, en la seua justa dimensió i no en el camp de l’enemic, tampoc ho és. No hi ha casualitat. Una de les característiques del règim del 1978, convertida en tradició, ha consistit en el mercadeig permanent i en el presumpte intercanvi de favors amb el sector privat, en lloc d’apostar –i salvaguardar- per un sector públic de la comunicació potent i inqüestionable. Mai ha sigut l’objectiu de la dreta ni, a la vista està, de l’esquerra instal·lada. El servei públic no és una prioritat més enllà de la retòrica de circumstàncies. Amb el pecat porten la penitència, però la ciutadania s’hi veu obligada a carregar amb una part de la creu, alhora que li toca patir els efectes perversos que se’n deriven de la toxicitat informativa. Tot plegat s’hi reflecteix en les respostes que recullen els enquestadors. Així, el 91,1% mai ha participat en un debat polític per Internet; un 51,3 % mai ha participat en una manifestació; el 60 % mai ha fet vaga; les xifres quant a associacionisme de tota classe són equivalents a les de qualsevol dictadura de segles passats; la consideració dels partits i dels polítics va en consonància amb la tipologia dominant, corrupció a banda. La majoria dels enquestats es situen en els segments de l’esquerra (3 al 5, entre una escala de l’1 al 10). Quant a instrucció educativa, vora una quarta part de la mostra no ha cursat més enllà d’estudis primaris. Etcètera. Convé fer una lectura a les respostes i magnituds que no s’hi refereixen explícitament a la cuina electoral (de l’alquímia demoscòpica sobre la qüestió en parlarem en un altre moment). Si més no, hi ha indicadors que expliquen per què els responsables de tanta devastació i voladura de drets individuals i col·lectius s’hi mantenen entre les preferències de l’electorat, sense necessitat d’al·lucinògens subministrats a través de la xarxa de distribució d’aigua potable.
Vist allò vist, convindria moderar les expectatives i evitar confondre els desigs amb el que hi ha. Keep Calm. Sobretot per part dels que anaven a conquerir el cel i deuen haver parat en alguna àrea de descans. Calma i serenitat. La realitat, molt sovint i vostès perdonen per l’expressió, dóna caguera.
