Això que diuen la nova política tampoc se n’ha sortit a l’hora de confeccionar el calendari dels dies festius per al 2016, si més no en aquelles dates sobre les quals el govern de la Generalitat, pel que es veu, l’única competència que assumeix és la possibilitat de pintar-los de roig en els almanacs. La vella política posa el patró i la nova el calca al mil·límetre. A punt de celebrar els primers 40 anys sense Franco i els 37 d’una Constitució que estableix l’aconfessionalitat de l’estat en les primeres ratlles de falsa solemnitat, tot continua aproximadament igual pel que fa al calendari laboral. Més encara, el decret del Consell de divendres passat afegeix com a novetats festives el Jueves Santo i el dia de Sant Esteve, popularment conegut com el segon dia de Nadal.
És cert que durant els primers 40 anys sense Franco i els 27 d’una Constitució que no pot dissimular la pudor a caducitat els governs que s’han succeït, tant a l’Espanya imperial com a les perifèries espoliades, han estat incapaços, no només de secularitzar el calendari, sinó de civilitzar-lo i adaptar-lo a les realitats multiculturals que conformen la demografia actual. Només cal eixir al carrer per a comprovar-ho. I si cal repartir quotes de responsabilitat, els partits polítics de la pretesa esquerra tampoc estan lliures de pecat. Ni els sindicats de classe, ni els de business class. Al llarg d’aquests decennis, a la vista està, els convenis col·lectius han consolidat les jornades d’oci –excepte per a l’ocupació del sector comercial-, sense parar atenció a altra classe de significats. I pel que respecta a l’escola, caldrà pensar que els ensenyants han evitat explicar als alumnes segons quins misteris inexplicables des de la lògica científica. Finalment, la política s’ha rendit incondicionalment a la Conferència Episcopal i a un Concordat amb el Vaticà encara vigent per a vergonya pròpia i aliena.
Una ullada al mostrador que se’ns presenta per al 2016 resulta ofensiu per a la ciutadania que no necessàriament comparteix el credo catòlic, protegit i finançat pel règim, sinó que a més esdevé un insult a la intel·ligència en el precís instant en què qualsevol persona normal i corrent pretenga establir alguna classe de connexió entre el dia festiu i el motiu de la celebració. Repassem algunes d’aquestes dates en vermell, oficialment dies “festius i no recuperables” per a la població activa que gaud significa manifestació, aparició. I la segona accepció del diccionari explica que és la festa que l’església (catòlica) celebra el 6 de gener. Qui apareix el 6 de gener? En cas que foren els Reis Mags d’Orient, en passar dels cinc o sis anys d’edat comencen a perdre vigència per a esdevenir el remat final de les vacances escolars i el tret d’eixida de la temporada de rebaixes: l’epifania per excel·lència. El 19 de març té poc misteri. L’haurien poguteix de la circumstància d’estar ocupada i remunerada. Per a la resta, un festiu més, si fa no fa. Després del primer dia de l’any, el 6 de gener és el següent festiu assenyalat en el calendari. L’Epifania del Senyor. No pregunten de quin senyor es tracta, encara que alguns ho donen per descomptat. Epifania dessacralitzar apel·lant a tradicions culturals i antropològiques de les quals s’hi va apropiar l’església catòlica, però no hi ha força ni ganes per a substituir sant Josep. És possible que fins i tot l’accepten els nouvinguts d’altres confessions amb ganes d’apuntar-se a una falla. Indiscutible, per tant, i punt a favor del clero.
Arribem així al Jueves Santo, que precedeix el Viernes Santo i, en 2016, el dilluns de Pasqua que compensa –conveni laboral dixit- el 9 d’octubre (per fi una festa civil!) que cau en diumenge. I perquè l’hegemonia catòlica, apostòlica i romana quede clara i definida, la cosa continua amb el Dia de la Asunción de Nuestra Señora (15 d’agost); el Día de la Hispanidad (12 d’octubre) –una provocació-; la festa de Tots Sants (1 de novembre); el dia de la Constitució (una jornada política fúnebre, ideal per a buscar rovellons); i el 26 de desembre (compensació, segons conveni, del dia de Nadal que també cau en diumenge).
He deixat per al final un altre dels dies que el nou govern de la Generalitat ens ha decretat com a festiu, d’acord amb el pacte assolit amb la representació sindical i empresarial en un clima esplèndid de diàleg. L’arquebisbe no calia que el convocaren, perquè ja havia guanyat totes les dates vermelles sense necessitat de plantejar batalla. Ja hauran endevinat que parle del 8 de desembre. I què diran que expliquen els ensenyants als alumnes, i els líders sindicals a les masses obreres i camperoles, i els partits polítics de la pretesa esquerra a la militància i a les forces de la cultura, etc., sobre el significat del 8 de desembre? Perquè el 8 de desembre és el dia de la Inmaculada Concepción. Ignore com s’ho faran per a contar això del colom i la relació ocasional amb una senyora suposadament verge mentre el marit, fuster, estava fora, i el que va passar després, i… en fi, cal haver-se fumat alguna cosa molt potent per a calibrar l’episodi en tota la seua magnitud. Deu ser per això que cal un dia de festa. I si és possible, que n’hi haja pont.
