Cadàvers exquisits, per Sebastià Carratalà

Des de fa un temps, a causa de la necessitat i la por, se’ns ha gravat en algun plec profund del cervell que, quan es tracta de treballar, millor no demanar delicadeses ni finors ni l’excel·lència, que no és moment d’exigències, sinó d’acceptar el que ens oferisquen. I no cal que ens ho recorde cap dirigent empresarial, molt avesats a donar lliçons com si foren els únics que s’esforcen, els únics que mereixen una vida, una feina i una retribució dignes. Ja sabem que ostenten la posició dominant i, just per aquest motiu, poden permetre’s el gust de rebaixar les nostres expectatives –a ras de terra, ara mateix- més encara, fins a soterrar-les; una manera gens subtil de considerar-nos acabats.

Dimarts passat, el president de la patronal valenciana (Cierval) i vicepresident de la CEOE José Vicente González va assegurar que, davant del “drama” que suposa la pèrdua de proteccions socials per a molts aturats, “no podem parlar d’ocupació porqueria o salaris porqueria, no estem en una situació per posar-nos exquisits”. I malgrat que a l’endemà va disculpar-se per la “desafortunada frase”, les seues paraules se sumen a la lamentable llista d’afirmacions de caire semblant dites darrerament per altres càrrecs d’organitzacions empresarials. Declaracions que palesen quins són els corrents subterranis predominants del seu pensament i que, com a conseqüència de l’embranzida que porten, quan en relaxen el control, sorgeixen a la superfície talment un guèiser.

Perquè, ¿on s’ha vist que reclamen un sou decent els qui es troben mig colgats i sols haurien d’aspirar a mantindre el cap fora per continuar respirant i no esdevindre cadàvers? I no cadàvers exquisits precisament, que ni en la mort els correspon res relacionat amb aquest adjectiu, a no ser que siguen el resultat del joc surrealista que rep el mateix nom. Una pràctica de creació col·lectiva que, segons el Dictionnaire abrégé du surrealisme, consisteix a compondre una frase o un dibuix per diverses persones sense que cap tinga en compte la col·laboració de les anteriors. L’exemple clàssic, i del qual en prové la denominació, és una de les primeres frases obtingudes amb la tècnica: Le cadavre – exquis – boira – le vin – nouveau (El cadàver exquisit beurà el vi nou).

Potser aquests empresaris s’han convertit sense saber-ho en artistes surrealistes que han pres els treballadors com a objectes amb què realitzar les seues obres, passant-se’ls de mà en mà. Mers materials amb què dur a terme el seus objectius, la seua idea de societat. Ben lluny, tot plegat, de l’esperit alliberador dels iniciadors d’aquella avantguarda el Primer Manifest de la qual, publicat per André Breton en 1924, proclama tan bon punt comença: “Hom té tanta fe en la vida, en la vida en el seu aspecte més precari, en la vida real, naturalment, que a la fi aquesta acaba per desaparèixer. L’home, somiador sense remei, en sentir-se de dia en dia més descontent del seu destí, examina amb dolor els estris que li han ensenyat a utilitzar, i que ha obtingut a través de la seua indiferència o del seu interès, quasi sempre a través del seu interès, ja que ha consentit sotmetre’s al treball, o almenys no s’ha negat a aprofitar les oportunitats… ¡El que ell anomena oportunitats!”

I, certament, intentar qualificar d’oportunitats la majoria d’ofertes laborals que ixen evidencia el grau de degradació al qual ens han abocat i la manca d’escrúpols dels qui les proposen. Segur que no desitgen aquest futur per als seus fills, amb independència de la preparació, la capacitat i el nivell que hagen assolit. Com assenyala el Nobel d’Economia Paul Krugman, “els privilegis heretats estan desplaçant la igualtat d’oportunitats, i el poder dels diners està ocupant el lloc de la veritable democràcia”. Queda clar, doncs, que, deixant de banda els conceptes surrealistes, aquesta casta de dirigents creu que només ells i els seus arribaran al final dels seus dies, després d’haver gaudit dels privilegis que els corresponen per dret propi, amb la pompa que requereix –en aquest cas, sí- un cadàver exquisit.