A punt d’agafar un diari de paper, l’homenatge setmanal al senyor Gütemberg, un candidat de la dreta local em regala un àlbum de fotos, mentides i bones intencions, que viatja cap al reciclatge a la velocitat de la llum. El candidat sap que no el votaria ni sota els efectes d’un combinat psicodèlic fabricat en algun estable d’Ulan Bator, però la campanya electoral obliga a fer gestos extravagants. El quiosquer i amic encara troba d’allò més insòlit que algú amb qui no parla habitualment, ni li s’apropa en quatre anys, i ni tan sols és forofo del mateix equip de futbol, de sobte li dedique un somriure que amenaça a obrir un canal entre la boca i les orelles, mentre li encaixa la mà i li dóna un àlbum de fotos, mentides i bones intencions, que en aquest cas també esdevindrà paper reutilitzat. Salvem el planeta.
Els usos i procediments de les campanyes electorals que es practiquen per ací, són un mercat de contradiccions en el qual coincideixen litúrgies del segle passat –el paleolític- amb unes prestacions tecnològiques escassament aprofitades, especialment quant a la interacció que reclama la venda d’un producte entre qui l’oferta i el consumidor potencial, vostès ja m’entenen . Però ajustar els avanços de la comunicació moderna i les tecnologies emergents a la democràcia participativa, posaria al descobert un pastís que tots els venedors de felicitat aliena no estan disposats a compartir. De manera que prefereixen exposar-se uns dies, fins i tot en situacions ridículament impensables, que no haver d’escometre les reformes necessàries perquè la ciutadania tinga a l’abast la informació i l’instrumental necessaris per a exercir la democràcia en el segle XXI. La ciència encara no garanteix la vida eterna, però sobre la perpetuïtat política encara n’hi ha marge, deuen pensar. Mentrestant, seguirem utilitzant twitter, whatsapp i similars per a desemmascarar la indecència. La campanya que es desenvolupa per les xarxes virals és igual d’activa, però més interessant que els àlbums de fotos, les promeses de ciència ficció i els somriures de mentida. I a més a més, els efectes no deixen petjada en les enquestes d’opinió fabricades a gust del règim.
Com a subgènere d’entreteniment, les enquestes no arriben, ni de bon tros, al suspens aplicat en la filmografia del mestre Hitchcock, ni a les sobredosis de carn picada de Wes Craven, el creador de Freddy Krueger. Fins i tot La matanza de Texas pot semblar una comèdia de Paco Martínez Soria, comparada amb una indesitjable victòria del PP i Ciudadanos. Això no passarà, malgrat els intents d’algunes cuines demoscòpiques que han sacrificat un prestigi dubtós i una professionalitat sota mínims en favor del client. N’hi ha una d’aquestes empreses que ha facturat prospeccions per a tres o quatre grups mediàtics, entre els quals Vocento i Mediaset. I sobre el mateix (hipotètic) treball de camp, presenta resultats diferents, segons siga per a Las Provincias (Vocento), Mediaset (Telecinco) o algun dels digitals a l’abast. No cal perdre el temps, ni deixar-se atemorir per la gent d’ordre.
No sé què farà l’amic quiosquer, però aquest votant infidel i descregut –volàtil diuen en el vocabulari demoscòpic-, ja fa molt de temps que té clar què farà diumenge que vinent, amb el desig que la participació esperada trenque els sostres que fins ara han entrebancat tots els canvis que cal enllestir. Votaré per l’esquerra. Vot útil i sense complexos. I la demoscòpia del terror que vaja allà on brama la tonyina.
