Potser, com apunta Albert Toldrà, malgrat que “al segle XV, anihilades les darreres heretgies, els inquisidors es llancen sobre les bruixes… el que sí que sembla clar és que, a diferència d’altres llocs, les persecucions del Sant Ofici als regnes hispànics anaren adreçades preferentment envers els protestants, els moriscos i sobretot els jueus; les bruixes són per als inquisidors peccata minuta.” (Asmodeu. Dona, dimoni i sexe a l’Edat Mitjana, 2011). Aquest fet no lleva, però – assenyala l’autor-, que existesquen testimonis de persecució en les visites pastorals de la diòcesi de València des de finals del segle XIV: “La vigilància clerical sobre les bruixes sovint inclou elements de control de la sexualitat femenina: fornicació, bigàmia, anticoncepció i avortament es consideren relacionats entre si i amb la companyia poc recomanable del dimoni”.
Hans Baldung, “Tres bruixes”, ca. 1514, dibuix sobre paper
I és en aquesta qüestió, en aquest desafiament al poder establert, al poder patriarcal, on rau, com bé analitza la historiadora Silvia Federici, el punt decisiu, el motiu pel qual centenars de milers de dones van ser massacrades i sotmeses a les tortures més cruels almenys durant un parell de centúries. “El pecat original fou el procés de degradació social que patiren les dones amb l’arribada del capitalisme. Això la conforma, per tant, com un fenomen al qual hem de regressar de forma reiterada si volem comprendre la misogínia que encara caracteritza la pràctica institucional entre homes i dones” (Caliban i la bruixa, 2004). Cal que no oblidem que aquesta caça de bruixes va augmentar les divisions entre sexes i va anorrear les relacions anteriors, ja que –diu Toldrà- “l’edat mitjana no era tan supersticiosa com la moderna”. Una afirmació que ratifica Federici: “És ben sabut que la supersticiosa Edat Mitjana no va perseguir cap bruixa”.
I amb aquesta finalitat es van emprar tots els mitjans propagandístics a l’abast, des dels sermons a la impremta. Així, comença a sorgir a partir dels inicis del segle XV una extensa iconografia sobre les bruixes i les seues malifetes que s’escampa ràpidament gràcies als gravats realitzats per nombrosos artistes, entre els qual destaca l’alemany Hans Baldung (1485-1545), deixeble de Albrecht Dürer. Unes imatges que arriben arreu del continent europeu com a conseqüència de naturalesa política de la proposta, “demostrada pel fet que tant les nacions catòliques com les protestants, en guerra entre si en tot allò restant, es van unir i van compartir arguments per combatre les bruixes”.
Hans Baldung, “Aquelarre”, 1508, xilografia acolorida
En el dibuix titulat Tres bruixes (1514), unes figures femenines lletges mostren el cos de manera impúdica, quasi pornogràfica, mentre executen algun ritual satànic; amb les cabelleres soltes i els moviments crispats, es toquen i s’entrellacen, tot alçant un beuratge fumejant amb el qual assolir els seus malvats objectius. En Aquelarre, una xilografia de 1508, una dona nua cavalca d’esquenes, amb les cames obertes, un boc que vola per un cel tenebrós, alhora que, dessota, unes altres, també despullades, assegudes a terra, amaneixen una estranya poció de la qual brolla amb força un baf que envaeix el tètric lloc on es troben i que dóna la sensació que va a expandir-se pertot. Hi havia que generar por envers les dones amb iniciativa, vigoroses com els homes, que usaven robes masculines i empunyaven armes quan calia; allò que s’intentava construir era un model de dona “dèbil de cos i ment i biològicament propensa al diable”.
I por a les dones és el que hem escoltat aquests dies que sentia un comandament militar acusat d’assetjament sexual a una oficial de rang inferior quan ha hagut de defensar-se en el judici; la perversa havia provat de d’arruïnar-li la vida. Però por real i no fingida és la que pateixen moltes dones en determinats àmbits socials –una situació que evidencia la desigualtat encara existent- i, malauradament, també en el domèstic.
