Blasco: comença la funció

Un dels pocs plaers democràtics que encara ens queden és contemplar la caiguda de l’escena política d’alguns personatges i veure com s’obrin simbòlicament el cap. Per exemple, veure a Blasco en una cadena televisiva beata, reaccionària i minoritària proclamant agònicament la seua innocència convidava a fer-se un bon grapat de mongetes i pipes amb cervesa a dojo davant la tele. Dubte que, des del calvari de Camps, el personal s’haja divertit tant. Com la justícia política ací no existeix, de tant en tant certa justícia poètica ens alegra el dia.

Admet que el to d’aquest article no constitueix una postura cívica lloable, però, i què? Si alguna cosa ens ha ensenyat la realitat política valenciana és que ací el que va per davant va per davant i l’últim que apague la llum. Zaplana continua lluint roba feta a mida i sabates impol·lutes i caríssimes en els cercles més in de Madrid, Carlos Fabra encara no ha sigut jutjat i Camps passarà a la història com un home honrat. Amb eixos antecedents d’excel·lencia cívica, què hi ha d’estrany que Blasco es declare innocent?

Rafael Blasco és el transvestit per antonomàsia, transvestit polític, és clar, però transvestit total, que des de la seua militància en el FRAP a la seua llarga permanència en el PP passant prèviament pel PSOE, aquest home no ha fet més que lliurar-se a un perpetu canvi de sexe ideològic que l’ha portat a les cotes més altes de la misèria pública. Blasco també desmenteix l’exemplaritat de la Transició (pròdiga en la gestació de transvestits com ell) i resulta divertit veure com en el moment de la seua caiguda cap a l’infern polític s’aferra al lèxic d’esquerres en qualificar la seua expulsió del grup parlamentari de “mètode predemocràtic i feixista”.

Paraules que recorden el to de vells articles seus, publicats fa 30 anys, quan era un dirigent flamant del PSPV-PSOE, en els quals qualificava la dreta valenciana de “falta de iniciativa e imaginación, incapaz de traducir al lenguaje político el dinamismo económico y empresarial de la burguesía”. També deia fa 30 anys que València “viene encontrando serias resistencias para hacer sentir su peso y ocupar el lugar que le corresponde en el Estado de las autonomías. Lo valenciano continúa siendo un fenómeno mal conocido y peor explicado”. És a dir, res ha canviat malgrat la seua presència en el PP. (A què s’ha estat dedicant, aleshores?)

Davant tota eixa xerrameca barata (passada i present) ens alegrem perquè aquestes són les poques coses que encara ens queden als qui ens han arruïnat personatges com ell: veure’ls acorralats per les circumstàncies, nerviosos, aparentant una falsa seguretat i estirant-se una mica el nuc de la corbata. La diversió continuarà els pròxims dies, atés que no pensa facilitar les coses al seu grup parlamentari: preparem les pipes, les mongetes, els nachos amb guacamole i les cerveses. Comença la funció. I esperem que ens agrade: del contrari, que ens tornen els diners.