Barenboim acaba exhaust en l’envit amb Barenboim al Palau

Dimecres tornà el director i pianista argentí, Daniel Barenboim, al Palau de la Música de València. Era la novena vegada que venia i la primera que es presentava amb el seu piano Barenboim, dissenyat per ell mateix i construït pel fabricant belga, especialitzat en reconstruccions d’instruments històrics, Chris Maene, amb la col·laboració de la tot poderosa casa Steinway & Sons. Al programa figurava un monogràfic sobre Franz Schubert, amb tres de les seues onze sonates completes (en té més incompletes). Una tria ben calculada per palesar les evolucions del concepte compositiu del mestre vienès.

Tot i el seu currículum incontestable, el pianista portava sota el braç la gravació de les sonates completes en 2014 amb la Deutsche Grammophon, com bé recordava Manuel Muñoz en les notes al programa. Sobre aquell disc (en realitat en són cinc) apuntava el pianista que tractava de “traçar una línia evolutiva”, una mena de “viatge”, un plantejament que a totes passades la nit de dimecres, tot i només ser-ne tres de les onze, va demostrar clarament. Un Palau ple i expectant l’esperava. El piano Barenboim, ubicat clarament a la vora de l’escenari, molt més prop del públic del que sol ser habitual, romania a l’espera que el músic escometera les tres sonates: la número 9 D568, la número 16 D784 i ja en la segona part, la número 21 D960.

El perquè estava el piano més a prop del que acostuma a ser habitual tenia una raó, la mateixa per la qual, l’envit del recital va deixar exhaust el pianista (de 75 anys) fins al punt de declinar —educadament— fer cap bis. Si bé és cert que l‘acústica del Palau és idònia per al repertori simfònic, no ho és tant (o no al 100%) per al repertori cambrístic. Ara bé, tampoc això no hauria d’haver sigut cap handicap si no fóra per les peculiaritats del piano Barenboim. Si bé és cert que amb molta probabilitat el timbre que aconsegueix el piano és molt més fidel (per no dir historicista) a les sonoritats amb què es van concebre i estrenar aquestes sonates, la desigualtat entre registres (delicat en l’agut, metàl·lic en el centre i fosc en els greus) exigeix una concentració i una dedicació tècnica extrema —o extra— a l’intèrpret per controlar l’instrument i alhora executar la bellesa del llenguatge mateix.

^{Daniel Barenboim, dimecres al Palau de la Música. Foto: Eva Ripoll-Palau de la Música.}

Començà un tant gèlid amb la Sonata núm. 9 en mib majorop.122 D568, tot donant-li un caràcter juganer generalitzat encertat. Barenboim s’esforçà en dotar de claredat la línia melòdica al llarg dels tres moviments, ressaltant-la, sense abusar dels cedendos, donant naturalitat al discurs. Seguí amb la Sonata núm. 16 en la menor op. Post. 143 D784, molt més profunda i tempestuosa que l’anterior. Barenboim s’hi esforçava novament per descarregar la força del cos en els fortes, sobretot en eixe estrany registre greu, mancat de la ressonància i cos a què les oïdes estan acostumades amb els pianos de cola moderns. Tanmateix, l’equanimitat i l’equilibri de les dinàmiques i la pulcritud tècnica dels pocs passatges virtuosístics valgueren perquè Barenboim eixira victoriós del segon envit amb el seu piano Barenboim. El pianista palesava eixe pas més enllà, aquell viatge, en el llenguatge pianístic schubertià. Malgrat la musicalitat, l’esperit de normalitat interpretativa, de control, etc., alguna cosa en les sonoritats es percebia amb raresa. L’absència d’harmònics, de ressonàncies, de cos en el timbre, les diferències entre les tessitures a què hi estem habituats, despertava perspicàcies sobre el piano Barenboim. Potser l’acústica era seca o tal vegada la sonoritat s’ajusta fil per randa al timbre idoni, amb cert tarannà historicista.

^{Daniel Barenboim, dimecres al Palau de la Música. Foto: Eva Ripoll-Palau de la Música.}

Ja en la segona part, Barenboim interpretà la Sonata núm. 21 en sib major D960, molt més complexa i exigent, l’argentí gaudí d’una subtilesa que xocava amb eixe so esmorteït, metàl·lic i vibrant. Tot i això, novament l’equilibri, la claredat i la naturalitat amb què el mestre circulava entre els canvis discursius somogueren amb escreix.

El piano Barenboim pot alçar certes suspicàcies arran de la seua sonoritat, adient o no, però, és incontestable el plantejament musical del seu executant. Tant és així que Daniel Barenboim cobrà una gran ovació. Saludà reiteradament i finalment s’excusà pel fet de no oferir bis, tot fent veure que la interpretació de la Sonata núm. 21 l’havia deixat exhaust, i més quan aquest dijous torna al mateix escenari amb l’Orquestra de València interpretant l’Emperador de Beethoven.

PS: Torne a deixar fora de la crònica l’actitud d’una part del públic del Palau. Tossir efusivament i sempre que acaba un moviment o una obra quan l’intèrpret encara no ha alçat els dits del teclat (i no s’ha exhaurit el so) trencant tota l’aura que no sense esforç el músic ha aconseguit crear, a banda d’un atemptat contra la música, és de molt poc respecte amb l’executant i amb la resta d’assistents. Per no parlar dels mòbils i els parlotejos.