És comprensible que per a la gent que se l’embolica amb paper de fumar, encara s’hi mantinga alguna reserva, algun escrúpol d’arrels humanístiques, que els dificulte acceptar la crua realitat. La magnitud del robatori i la dimensió dels efectius dedicats a fer caixa aprofitant la cobertura institucional, no deixa cap dubte sobre els objectius de la banda. L’operació Taula és, potser, la penúltima onada de merda que emergeix des del clavegueram popularista. Però és que fa quatre dies que el PP, com a organització amb allò que diuen personalitat jurídica, ha quedat marcat com a responsable d’esborrar el disc dur de l’ordinador que feia servir l’ex tresorer (i ex senador) Luis Bárcenas. Això no passa per casualitat. Se’n diu obstrucció a la Justícia, eliminació de proves incriminatòries, etc. I els responsables de l’acció hauríen d’estar ja a la presó. Està comprovat que el primer mandatari de la banda, president del govern en funcions –una circumstància que pot ocórrer a Espanya o a alguna ex república soviètica-, cobrava sobresous del tal Bárcenas i, a més a més, ha apadrinat durant anys i panys a altres angelets del cel, com ara el Molt Imputat Francisco Camps, el trapella xativí Alfonso Rus o la mateixa Rita Barberà, la qual comença a notar la caloreta –ella diria ‘el caloret’- de l’alè del llop. El setge policial es fa estret i el sufoco està a punt de caramel. Insisteix-ho: el PP hauria d’estar il·legalitzat. Per què?
La Llei de Partits fou aprovada el 27 de juny del 2002 per la majoria dels diputats del Congrés, preferentment els pertanyents a partits dinàstics, d’ordre, de dreta pura i dura i d’un espanyolisme a prova de don Pelayo. La llei en qüestió fou denunciada des de l’esquerra més conseqüent i des dels partits nacionalistes perifèrics, perquè entenien que privava de drets civils una part de la ciutadania alhora que prolongava mesures pròpies d’un estat d’excepció. Els defensors del text, en canvi, entenien que era necessària perquè els abertzales –ells en deien directament terroristes- feien servir les institucions per a finançar-se i nodrir el teixit social i reivindicatiu d’allò que Aznar va qualificar com “el movimiento vasco de liberación nacional”. La Llei de Partits és curta i remet a dos aspectes: el Codi Penal en allò que fa referència a la delinqüència practicada des d’entramats organitzatius, és a dir, el vell bandolerisme posat al dia, i el finançament il·legal. Ambdós supòsits submergeixen el PP fins el coll a l’hora d’aplicar-li aquesta llei. Perquè una cosa és que fora concebuda per a reprimir un segment de la política d’Euskadi, i altra, ai!, és que abasta tot l’actual estat espanyol. I damunt està vigent.
Iniciar el procés d’il·legalització (del PP) està en mans d’instàncies judicials, però també de qualsevol diputat o senador de les Corts Generals. No cal endevinar qui no mourà un dit, ni als jutjats ni al parlament, en benefici del sanejament integral. Però estaria bé que els diputats i senadors d’alguns partits i coalicions –no cal assenyalar- deixaren momentàniament la retòrica i presentaren l’escrit ben argumentat en el registre corresponent. O que callen per sempre.
