Des d’aleshores, Bayarri ha desplegat una meritòria trajectòria com a escriptor, sempre amb el rerefons dels fets reals. L’any 2004, després d’aquell llibre inicàtic, va publicar Febrer, una crònica ambientada durant el colp d’estat del 23-F, que destapava algunes de les nostres pitjors vergonyes col·lectives. El 2006, després de més de tres anys d’investigació, va publicar Cita a Sarajevo, la història de l’assassinat del general croat Luburic a mans d’un col·laborador i, en paral·lel, el making off de la investigació. Amb València, sic transit, (austrohongaresa.com), Bayarri ens presenta una novel·la sobre el pas del temps, que inclou les nostres novel·les col·lectives i també la novel·la de la seua vida. L’he llegida en dues vesprades, pràcticament sense parar. Com en L’avió del migdia, Bayarri s’ha interposat una altra vegada en la meua biografia i n’explica, amb pèls i senyals, fets, llocs, desficis, persones i universos sentimentals que jo tenia ja mig endormiscats entre els plecs rovellats del pas dels dies!
Sóc una miqueta major que Francesc, però les nostres causes perdudes, els nostres afectes compartits i les ficcions de què ens hem alimentat han corregut en paral·lel, potser senser ser-ne conscients. Hem tingut unes famílies més o menys equivalents, els nostres pares van compartir professió, vam assistir al mateix col·legi, vam jugar al mateix equip d’handbol i vam respirar els mateixos aires culturals, musicals i literaris dels mateixos barris de la mateixa ciutat i amb el mateix paisatge humà! Tots dos hem treballat en empreses informatives i tots dos hem patits pels mateixos desamors col·lectius. No és debades que vam firmar conjuntament amb altres còmplices de la ramaderia de rarets el pamflet Nosaltres, exvalencians, un crit tan metafísic com la cançó Al vent, però carregat de bombo.
Tant se me’n fot si els sacerdots dels gèneres literaris diuen que València, sic transit és una novel·la o un macroreportatge. València, sic transit és la crònica en carn viva de la nostra gent –de la de Francesc i la meua, vull dir. Que siga una crònica realista o una biografia autoficcionada, segons el concepte de Serge Doubrovsky, és un detall que nosaltres deixem per als oracles de la veritat oculta. Una crònica escrita, com Magris o com Sebald, entre les millors baules de l’escriptura i la vida certa amb tota la seua complexitat de matisos.
Ferran Garcia-Oliver ha dit d’aquest llibre que és “la crònica de la devastació”: “La novel·la de Francesc Bayarri és una crònica de la bogeria col·lectiva i particular de la Transició, seguida del saqueig a què hem assistit impàvids i impotents aquestes últimes dues dècades”, hi agefeix l’escriptor i historiador de la Safor. No hi puc afegir cap esmena. Ferran també forma part de la mateixa processó laica que Francesc i un servidor de vostès. Per bé de la salut col·lectiva, convindria que el llibre de Bayarri fóra llegit, discutit i, si convé, esmenat. Ara que s’apunten, diuen, nous temps, hauríem de mirar de no tornar a fer diagnòstics confusos, desenfocats i imprecisos (Umberto Eco dixit) de la nostra autobiografia generacional i col·lectiva, tal com vam fer durant els anys viscuts i escrits per Francesc Bayarri. L’autoengany és el pitjor dels suïcidis. Mirem de mirar-nos en el nostre propi espill, per insolent que siga, i tinguem l’honestedat intel·lectual de reconéixer que l’aire que respirem és el fruit de les nostres decisions col·lectives.
Com aquell Avió del migdia germinal, València, sic transit és una part remarcable de la meua vida. Facen vostès el favor de comprar-lo i de recomanar-lo, que ara com llavors alguna cosa em tocarà a mi –ni que siga per equivocació.
