L’oratge va alçar-se encapotat; però, a poc a poc, el dia esdevingué d’hivern clarament mediterrani, ras i assolellat. El vent, a ratxes desagradable, t’obligava a portar massa roba, sobretot als qui pequem d’exagerats –o cauts i precavuts. Vam començar ben enjorn, amb un impuls infantil, quasi enjogassats. Per al senderista avesat, d’entrada el camí es presenta plàcid, però a poc a poc t’arriba a plantar cara.
El primer tram exhibeix una degradació ambiental i paisatgística intolerable. Un polígon industrial –industrial?–sense cap mena de personalitat trenca la coherència, diguem-ne natural, que l’excursionista espera de la comarca. En això, penses mentre camines, tant fa que estigues al cor de l’Horta com a la Safor, la Plana o la Marina: durant anys i legislatures democràtiques (!) senceres, els ajuntaments valencians de tots els colors han projectat sobre el corresponent terme municipal el seu polígon particular vés a saber per què. Ara, la majoria, mig buits, abandonats, fantasmals. Diners a curt termini; a la llarga, un problema econòmic i social generat per una falta de visió mínimament estratègica en l’ocupació i ordenació territorial per banda dels nostres alcaldes i regidors. Sense un mínim diagnòstic de situació sobre el model econòmic que volien imposar, durant aquells anys qui no tenia un polígon no era ningú. Fins i tot els nacionalistes del terreny han estat –amb les honroses excepcions que calga esmentar!– massa partidaris del formigó, aquesta és la meua experiència personal. Una destrossa territorial, ambiental i paisatgística sense marxa a l’inrevés. Els qui ens hi oposàvem vam ser titllats d’ignorants i essencialistes del territori! Nostre Senyor –si n’hi ha, que no n’hi ha– els ho premiarà amb vots, regidories i alcaldies, que exerciran amb el seu superior criteri. I jo que me n’alegraré, vés per on! Deixem-ho córrer.
En deixar l’asfalt, entres en terreny de secà, que, durant els primers quilòmetres, esdevé una mar quieta de tarongerar en plena producció i collita. Són les transformacions en què s’han soterrat, gràcies al reg per goteig, tants diners procedents de la rajola i el taulell –pura economia especulativa i sovint subterrània. En la majoria dels casos, diners procedents d’empresaris amb intenció de diversificació de riscos i inversions, per dir-ho com imposa la correcció política. Ben mirat, l’eterna acumulació de capital de què parlen els manuals torna a la terra com en un viatge d’etern retorn; ara, amb interessos de transformació, que sol ser un sinònim més o menys complet de blanqueig, si l’Acadèmia em passa el mot.
Des de la primera lloma, a poc a poc, el sender es fa costerut. Però, en l’esforç sostingut, solem traure el millor de dins nostre; de manera que cal fer el cor fort i tocar els alts. Des del cim, la vista arribava fins a Cullera pel nord i el Montgó i Dénia pel Sud, amb Tavernes de la Valldigna, Xeraco, Gandia i Oliva a una vista d’ocell. Al nord i al sud, invariablement, com una visió duplicada per algun efecte d’origen desconegut, un eixam de carreteres que no saps molt bé quins interessos enllacen. A tot arreu, taques suburbanes que s’estenen sobre el territori com una xarxa inarticulada, autèntica metàstasi de cèl·lules desconnectades. Polígons industrials, tranformacions, urbanitzacions i camins que potser no van enlloc, rumies cap a dins. La panoràmica en pla de picat et mostra, observes mentre gaudeixes una dolcíssima taronja, el país del futur o el futur del país, que tant se val.
Demà, penses ara, algun poeta local, en farà una elegia compensatòria. Potser el mateix, o l’hereu, d’aquell que va aprovar amb els seus vots la requalificació d’usos del territori i el corresponent PAI que és a l’origen de tot plegat.
