Apunts electorals (3), per Víctor Maceda

Les urnes han parlat amb eloqüència. Una bona part de la ciutadania més crítica defuig els dogmatismes tradicionals –partit, programa i bandera– i abraça un mètode nou, més transversal i participatiu, que recull les demandes del carrer i les vehicula horitzontalment, de manera assembleària, alhora que escull els seus candidats a través d’un sistema obert, gens burocratitzat i sense quotes de cap mena. Podemos n’és l’exemple més evident, i al País Valencià, en aquests comicis europeus, ha tingut un efecte demolidor: d’una banda, ha contribuït a la desfeta socialista, i de l’altra, ha impedit un creixement molt més significatiu d’Esquerra Unida i Compromís. A moltes ciutats del país, Podemos ha estat la tercera força més votada. Poca broma, per tant.

Llàstima que això no haja provocat encara el reposicionament d’alguns representants de l’esquerra més ortodoxa, d’aquells que només entenen la política com un mitjà per a imposar la seua veritat suprema. El cas més cridaner és el del secretari general del Partit Comunista del País Valencià (PCPV) i regidor a Paterna, Javier Parra, que des del seu càrrec –de gran influència al si d’Esquerra Unida– no abjura dels seus postulats maximalistes. Podemos ja ha deixat clar que té l’objectiu de guanyar les eleccions que s’acosten, però alhora proposa aconseguir-ho mitjançant un acord preelectoral ampli, que dissolga les sigles partidàries en benefici d’unes línies bàsiques consensuades –per posar dos exemples– amb Esquerra Unida i Compromís.

Javier Parra, tan afeccionat als símils històrics com és, ha dit que tan sols contempla la conformació d’un “Front Popular” en passar les eleccions, com a l’any 1931, però no vol ni sentir a parlar de desterrar la marca en favor d’un projecte mancomunat que –en aquest cas, sí– poguera superar en vots els socialistes. De cap manera, això. El sinistre Parra, amb el seu posat de comandant de l’exèrcit nord-coreà, és un dels grans entrebancs ja no sols per a una hipotètica unió preelectoral de bona part de l’esquerra, sinó per a l’estabilitat d’un futur govern d’entesa a la Generalitat, si mai arriba. Com a secretari general del PCPV que és, molt probablement seurà a les Corts a partir de la propera legislatura, acompanyat de dos o tres milicians més.

Més enllà del carnet d’Esquerra Unida, els diputats que integren l’actual grup parlamentari i ell comparteixen ben poca cosa. Parra és un extremista que no s’està d’atacar tothom que pensa diferent, sovint amb grolleria. Sens dubte, el perfil de polític menys adequat per al temps de pactes –de cessions mútues– que ens espera. Una persona que encara cova una animadversió que frega l’odi contra Mònica Oltra i Mireia Mollà, a les quals anomena “trànsfugues”, i que ha deixat escrit en el seu bloc que “amb tots aquells que han convertit la deslleialtat, l’oportunisme i la traïció en una eina política, no anirem ni a la cantonada”. Parlava de Compromís, que considera “populista”.

A Equo, l’aliat estatal de la coalició valencianista, Parra l’ha qualificat d’“ecologisme excloent, antiroig i, si se’m permet, de dretes”. Per això, amb vista a les eleccions europees, el secretari general del PCPV desitjava que “la gent d’esquerres, els rojos, sàpiguen identificar la fruita podrida i no dubten ni tarden a llançar-la al femer de la història, abans no contamine la resta”.

Un dirigent que no condemna l’estalinisme perquè “cada època passada ha de ser jutjada d’acord amb el seu context històric, social, polític, econòmic o militar” i no “en els termes que tant la burgesia com els seus mitjans de comunicació esperen sentir”. Mitjans que vol nacionalitzar, per cert, i que a parer seu “tracten especialment bé” Compromís per una senzilla raó: “En el fons no discuteix el sistema i actua com a mur de contenció davant tots aquells que sí que el qüestionen i el combaten”.

Entendre’s amb aquest senyor pot semblar una quimera, però malgrat tot, encara hi ha lloc per a l’esperança. L’any 2007, a Paterna, va acceptar la regidoria d’Ocupació que amablement li va cedir Lorenzo Agustí, alcalde del Partit Popular amb majoria absoluta. Parra devia imaginar que allò redundaria en unes millors condicions de vida per als seus conciutadans… O potser es va confondre i va creure per un moment que el Partit Popular era l’hereu del seu anhelat Front Popular.