Els socialistes del cap i casal van obtenir diumenge 51.000 vots sobre un cens de 579.000 persones. Efectivament, eren uns comicis al Parlament europeu en què no s’avaluava la tasca de Joan Calabuig com a portaveu al consistori, però en unes eleccions municipals, el resultat no hauria estat gaire diferent. Qui més qui menys posaria la mà al foc, i no es cremaria, apostant que en unes locals Calabuig no hauria multiplicat per dos el nombre de vots i no hauria igualat, per tant, els més de 100.000 sufragis que els socialistes van aconseguir a València en… Les europees del 2009.
L’elecció de Calabuig com a candidat a l’alcaldia va sorprendre tothom. Era el resultat d’un complicat equilibri de famílies i, encara pitjor, una manera de centrifugar responsabilitats. Jorge Alarte sempre va pensar que un mal resultat seu, a les eleccions valencianes, seria més digerible –internament– amb un resultat encara pitjor a la capital. En aquest sentit, posar-hi com a cap de llista una persona del sector derrotat al congrés del 2008, sobretot tractant-se del deixeble avantatjat de Joan Lerma, era una jugada que li atorgava una pàtina integradora alhora que li cobria l’esquena. Una jugada redona des del punt de vista orgànic, potser sí, però que portes enfora s’ha evidenciat desastrosa. Els equilibris del partit han provocat un desequilibri entre els resultats de València i els de la resta de municipis.
El PSPV valencià està sota mínims, en uns percentatges ridículs que comprometen i molt les opcions de Ximo Puig d’arribar a la presidència de la Generalitat amb una relativa comoditat. A la ciutat voten un de cada sis electors del país, amb les conseqüències que implica això sobre la mitjana, i els lligams entre el partit i la ciutadania són nuls. A la ultraconservadora Oriola, el PSOE va obtenir diumenge el 23% dels vots. A Alzira, on travessen una crisi aguda de fa més temps encara, els socialistes van arribar al 17,8% dels vots. Però a València, a la ciutat senyera del país, van plantar-se en el 16,7%. Tan sols a Carcaixent poden presumir de tenir un PSPV més feble.
Posar-hi remei no és cosa senzilla. Calabuig va estar a punt de no ser el cap de cartell del 2011 en dues ocasions: amb motiu de les primàries –en què es va imposar a Manolo Mata per un marge escàs, tot i tenir tota l’estructura del partit al darrere seu– i unes setmanes després, quan va retreure-li a Alarte manca de suport i va exigir més recursos per a la seua campanya electoral, sota l’amenaça de dimitir com a candidat. Ara, en canvi, no sols no té la intenció de tocar el dos –tal com ha fet Alfredo Pérez Rubalcaba, que s’ha considerat el màxim responsable d’un resultat menys dolent que no el de València– sinó que proposa una solució tan voluntariosa com etèria: “Més esforç”.
Estaria bé que s’esforçara tant com els ciutadans a què d’adreça, incapaços de saber si Calabuig volia o no la Fórmula 1; uns veïns als quals tampoc no els ha quedat clar si defensa l’ampliació de l’avinguda de Blasco Ibáñez, la rehabilitació sense destrucció del Cabanyal o un híbrid estrany; uns electors que observen incrèduls que reta visita a Lo Rat Penat i que un cop allà dins es negue a respondre si valencià i català són la mateixa llengua, perquè això, ai senyor, és competència de la Generalitat…
Segurament Puig manté Calabuig per inèrcia, perquè al partit, a València, no hi ha cap altre pes pesant que s’hi puga presentar, i en definitiva, perquè ja és el moment de repetir número 1 després de les candidatures fugaces de Clementina Ródenas (1991), Aurelio Martínez (1995), Ana Noguera (1999), Rafa Rubio (2003) i Carmen Alborch (2007). És possible, de fet, que l’única eixida a aquesta caiguda en picat es trobe a fora. A fora d’una formació esquifida –tan sols hi militen un de cada 1.000 veïns– que arrossega una guerra digna del Beirut que Maruja Torres descrivia a les seues cròniques. Algú independent, amb un projecte de ciutat clar, a partir del qual captar l’atenció del votant. Una persona com Fabián Llisterri, per exemple, ex-degà del Col·legi d’Arquitectes que va col·laborar amb els socialistes durant els anys de la Copa de L’Amèrica, que va posar damunt la taula idees molt interessants però que ara –fuga de cervells, se’n diu– ha traslladat la seua activitat a l’estranger.
