Mai no hauria imaginat que aquesta erosió –si realment arribava– seria tan ràpida, i dubte que ella haguera previst un escenari tan esmicolat i incert com l’actual, en què els populars s’afonen, sí, però en què alhora sis formacions se situen per damunt del 8% dels vots: PP, PSPV-PSOE, Esquerra Unida, UPyD, Podemos i Compromís. Durant les setmanes prèvies a les eleccions del 2011, en canvi, algunes enquestes van avançar unes Corts bipartides a causa de la presumpta incapacitat de superar la tanca del 5% tant per part d’Esquerra Unida com de Compromís.
Tot allò ja és història –història recent, però història– i a menys d’un any per als comicis del 2015, resulta que la plataforma ciutadana Podemos, que encarna l’esperit del moviment del 15M, s’ha erigit en la clau que podria obrir tots els panys: no sols el del Palau de la Generalitat, sinó els de desenes d’ajuntaments. Abans, però, han de ser capaços de bastir una estructura territorial sòlida, un repte que, a dotze mesos de la cita amb les urnes, sembla altament improbable.
Tan improbable com que Mònica Oltra passe a liderar el projecte estatal de Podemos de cara als comicis de les acaballes del 2015 o del gener del 2016, tot i que ningú com ella representa els valors regeneracionistes que han propulsat Pablo Iglesias al Parlament d’Estrasburg. Si de cas, només ella i Ada Colau. L’impacte mediàtic, com el famós professor madrileny de ciències polítiques, totes dues ja el porten a l’esquena.
El més probable és que Oltra esdevinga la cap de llista de Compromís i que el 24 de maig del 2015 arrossegue una bona part dels vots que, al País Valencià, ara han caigut al sac de Podemos. Qualsevol altre esquema seria contraproduent per a una coalició que ha passat de ser la tercera classificada a ser-ne la sisena, però que està en condicions de recuperar la tercera plaça i que –no hem d’oblidar-ho– ha aconseguit presència al Congrés dels Diputats i l’Eurocambra, dues utopies fins fa no gaire.
En aquest any preelectoral, Compromís hauria d’escurçar els terminis de les primàries al màxim possible i centrar tots els esforços a guanyar terreny a la circumscripció d’Alacant, que és on realment es dilucida el seu futur. El 4,8% de diumenge enfosqueix el 10,1% obtingut a la demarcació de València i el 6,2% –igualment millorable– de la de Castelló. Però sense penetrar a indrets com Alacant (3,6%), Elx (3,1%), Oriola (1,1%) i Torrevella (0,8%), Compromís camina coix; no ha de continuar fregant la irrellevància en una àrea –la de la ciutat d’Alacant cap al sud– que supera de llarg el milió d’habitants. És tot just en aquesta àrea, on Oltra hauria de fer-se més visible, parlant en castellà tant com calga.
Davant el cansament generalitzat, molts joves –i capes urbanes professionals, sovint castellanoparlants– van mirar cap a Compromís com una opció vàlida, nítidament renovadora. Alguns d’ells han emigrat ara cap a Podemos, que sembla més trencadora encara. Si finalment es presenta a les eleccions valencianes del 2015, però, aquesta plataforma tindrà un problema seriós: eixirà al terreny de joc sense la seua gran estrella, mentre Compromís traurà de la banqueta la seua millor jugadora… Si abans no l’han fitxada i se l’han enduta a Madrid, és clar. La sort de Compromís és que ella abans vol guanyar la Lliga del seu país amb el seu equip de l’ànima.
