La religió, a ma casa, no ha tingut cap mena de protagonisme que no fóra el santoral festiu. Com en moltes altres families republicanes, “ser d’església” era sinònim de falangista i dretà. Malgrat això, la meua formació va començar al col·legi del Sagrat Cor de les monges de Meliana perquè era l’únic establiment escolar de la localitat que admetia xiquets de primera infància. Als 9 anys vaig fer cap al Pius XII de la ciutat de València, un col·legi dels Operaris diocesans, per cursar l’ “Ingrés” i allà vaig estar-me fins al 6è de batxillerat. En tinc un record vague però amable. Diríem que van deixar poc de solatge en les meues conviccions íntimes. Paral·lament, les bones companyies extraescolars m’han ajudat a construir una idea laica i descreguda de l’existència, sempre allunyat del regne que mon pare anomenava de “teules per amunt”. No menystinc la dimensió espiritual de la religió, però m’opose a la seua dimensió pública i sobretot a la seua instrumentalització sociopolítica. A poc a poc, he aprés a pensar pel meu compte, al marge de les bones intencions dels que volien interpretar les “sagrades escriptures” o intercedir per mi davant dels poders supraterrenals que jo no reconec.
Sempre m’havia fet mandra començar els tràmits d’apostasia d’una església de la qual, en realitat, no m’he sentit mai membre. La meua relació no ha estat ni tan sols heterodoxa o heretge com la de tants altres que han intentat canviar-la des de dins. Insistisc: sempre me n’he trobat aliè. L’any passat vaig trobar la complicitat de Ximo i Manolo, amb qui compartisc una mateixa cosmovisió laica de la vida i també de la mort –que és, en realitat, la clau de volta de les religions del nostre entorn sociocultural. Vam iniciar els tràmits d’apostasia a principi d’any 2015. Vam aconseguir les partides de baptisme de les respectives parròquies, vam emplenar els formularis corresponents i, finalment, el dia 30 de desembre, en vam presentar el requeriment a l’arquebisbat de València. Ens vam dirigir al registre i, tan bon punt vam dir que volíem presentar una instància dirigida al senyor Antonio Cañizares, arquebisbe de València, una senyoreta molt amable ens va preguntar si es tractava d’instàncies d’apostasia (!). O deu estar ben acostumada o ho portàvem escrit a la cara! Misteris de l’arquebisbat! Ens va demanar d’acompanyar-la perquè en parlàrem, segons vam entendre, amb el responsable del negociat del cas. Vam esperar a penes uns minuts. La senyoreta va tornar i, amb la mateixa amabilitat, ens va dir que li lliuràrem les sol·licituds a ella mateix, ens va signar originals i còpies, i ens va comunicar que, en el termini d’un mes, ens contestaran.
Déu proveirà, hauria dit ma mare, en aquest pas. Jo només puc fer promesa sobirana que, si tinc salut, els ho contaré ací mateix. Si ho consideren oportú, la quinta dels apòstates del 2016 és oberta i de lliure disposició. Bon any, salut i pecats!
