El fet potser no té cap transcendència pública. O sí. No ho sé. Fa temps que em sent un tant al marge del sistema de valors públics que comparteix el personal que majoritàriament em rodeja. Diríem que em sent estrany i aliè, sobretot, a la gent amb la qual, teòricament, hauria de sentir alguna mena de complicitat diguem-ne ideològica. Em costa seguir-los, aquesta és la veritat. “We’re fucking weird”, sol dir un dels meus millors còmplices, a qui també costa Déu i ajuda fins i tot saber qui són els “nostres”. Però, més enllà dels discursos autojustificatoris, la importància dels fets depén de la que tu mateix li atorgues. Per a mi, per tant, aquesta declaració d’apostasia oficial és motiu d’orgull personal com altres se senten orgullosos de combois i mandangues que a mi no em mouen el cos. Cadascú per allà on l’enfila, que solen dir.
Certament, els sistemes de creences col·lectives són un indicador de la modernització social. Les creences imposades per mitjà de la continuïtat cultural constitueixen, paral·lelament, el mecanisme més poderós del control social. Més poderós, en realitat, que la mateixa legislació –un sistema “formal” que es desobeeix de manera reiterada. L’estat espanyol n’és un exemple i els noticiaris de televisió la prova diària. La desviació dels usos i costums tradicionals sol estar més “sancionada” que l’incompliment de les normes legals. No assistir al dinar de Nadal de la família és més censurable que falsificar cada any la declaració d’Hisenda, posem per cas. El primer pecat és “cultural” i, per tant, atempta contra la “tribu”. El segon és només “legal” i atempta contra l’estat –que vés a saber qui és, veritat?
Si la tradició i els seus rituals es barregen amb la política, el poder social resultant sol ser invencible. És el cas del catolicisme. Poca gent el practica a l’estat espanyol, però molta menys encara shi oposa públicament. Els temples estan buits, però l’església té privilegis impensables en un país democràtic, en el qual la laïcitat n’hauria de ser l’espina dorsal. Quins ajuntaments “progressistes” valencians han reclamat a les respectives parròquies el pagament “religiós” de l’IBI municipal? Quin partits exigeixen en l’hora de les negociacions per a la formació de governs la retirada de les ajudes directes i indirectes a l’església reforçades pels acords del govern socialista de Zapaterio i Fernández de la Vega amb el Papa de Roma? La distinció entre allò sagrat i allò profà marca la fita entre el fervor obscurantista, d’una banda, i el món il·lustrat, de l’altra. No val a fer-se trampes. Però tothom mira cap a un altre costat, i els capellans se’n riuen des de les trones, des de les escoles i des dels hospitals que controlen.
Jo, senzillament, em done de baixa. Espere que els esperits sants de Diderot, Blasco Ibáñez i Ferrer i Guàrdia, entre l’alegre família de descreguts, m’il·luminaran d’ara en avant, nu de creences sobrenaturals. Definitivament, sóc un “renegat”: aquell qui abjura de la pròpia condició. No renegue de la fe catòlica per abraçar-ne una de diferent, com altres persones, que fugen del fang i potser cauen en el tarquim. Me’n vaig de la “parròquia” perquè abjure de la fe catòlica –un pecat greu segons la mateixa església, ja que representa, “una ruptura que lesiona la unitat de l’església”. Un pecat “contra la virtut de la fe” superior a l’heretgia ja que rebutja la totalitat de la fe. L’heretge, en realitat, és un reformador, algú que creu en l’evolució positiva de la fe. L’apostasia n’és el rebuig total, la seua negació.
Constate, això vull deixar-ho ben clar, que l’Arquebisbat de València m’ha facilitat els tràmits amb una educació exquisida i una rapidesa inaudita. “Enemigo que huye, puente de plata”, deuen haver pensat.
