Deixant de banda les magnífiques col·laboracions que aporten un colorit tímbric extraordinari —sensacional està la «veu ravalera» de Diana de la Torre (Orxata) a la darrera cançó—, l’evolució en els arranjaments parlen per si sols, de les Ovidenques a Motius hi ha milers de «motius per a seguir lluitant», per anar-hi a llocs , tan diversos i bigarrats que s’escolten flaires de tot arreu, el mestissatge, l’eclecticisme i el poar d’ací i d’allà embolcalla un magnífic treball pop-folk d’estudi dels alcoians. L’escolta del disc et porta a ensumar flaires universals de la world music amb el «tango cumparsitero» en Crònica d’una mort anunciada amb aquest final que frega l’havanera tan arrelada a Torrevella i la Costa brava, és si més no, una fórmula compositiva que ben bé paga la pena pagar pel disc o el concert; el violí, indestriable del grup, amb contrapunts i melodies principals en diferents cançons amb flaire cèltic jazzístic com per exemple en Als bons amics enllacen amb el passat del darrere treball Ovidenques, passat del qual no semblen voler claudicar —no han de fer-ho, naturalment— ha estat i està les arrels on vet ací l’epígraf del títol: per peteneres, ens ancora a la tradició musical alhora que, amb unes sonoritats medievalesques empeny l’energia rítmica convidant-nos a la tabola i la disbauxa col·lectiva que abans havien recomanat en Amor Tèxtil, títol metafòric de les fàbriques tèxtils de les contrades alcoianes, potser, ells parlaran malgrat que ja ho fa David Payà, responsable en els arranjaments qui enceta amb seriositat desimbolta progressions amb el violí que ben bé podrien formar part de qualsevol capritx paganinesc; Motius, single que dóna títol al disc, potser el més pròxim al pop, lluita ara i adés, amb el mestissatge per imposar les melodies de bandúrria i violí amb el rerefons rítmic del reggea que combat amb la bateria per encolomar la tornada amb l’èxtasi de la lletra que reclama diversos motius, principis de la raó de ser del grup i de la societat a la qual s’adrecen; tot això amb bona dosi de reggea equànimement distribuïda en Dents de foc, i que tan ha marcat la música en valencià dels darrers anys, amb agosarats ritmes caribenys, reprenent la world music, com la cúmbia o, catalana com la rumba on els ritmes de ballmanetes ens porten de bòlid pels compassos que ara prenen embranzida novament cap als ritmes caribenys com tan prompte retorna a la quietud reflexiva de Parets de sal. Les versions d’Ovidi, Autocrítica i crítica s’hi nota la producció de David Rosell, les sonoritats de Txarango i Els Catarres s’intueix, però sobretot plasmen l’aferrada senzillesa de l’Ovidi lletrista de les classes populars i la valentia de dir allò que es vol; en Va com va la introducció del piano carrega de profunditat el missatge de la lletra, mentre que Als bons amics per peteneres, de la qual només empren al lletra i ja hem fet cinc cèntims sobre la música línies endalt. També trobe sinèrgies acústiques amb Alçar el vol amb els Oques Grasses, potser per allò que diuen els desvergonyits aquests: «en cas de ser oques grasses seríem un ocell que no vola», però en Alçar el vol s’aixequen les veus per descriure les impressions de les passejades, clar, del contagi sonor, entre grups, molta culpa és del folk, responsable entre altres coses d’unir territoris, sonorament en aquest cas, més enllà de les línies geogràfiques administratives. Per últim, tanca el disc la Cúmbia de la Presó de Tibi, que com saben és un dels pocs romanços que conservem al País Valencià i que té el seus respectius homònims a Catalunya: A la presó de Lleida; i a Eivissa, nomenat A la ciutat de Nàpols. Les al·legories i les metàfores en la proposta de lletra ens manté connectats a la realitat social d’aquest país que s’agenolla un dia rere altre davant els lladregots, la desconeixença i que cal que canten les proclamacions de les nostres idiosincràsies, les quals tan bé transmeten “El Diluvi”.
Hi ha petits desajustos en els cors que ofeguen la veu de la Flora en algunes ocasions, i de vegades les veus es veuen forçades per col·locar els timbres, no obstant són petits detalls que no destorben en excés un primer treball de llarga durada i que no cal oblidar que demostra una força i seguretat en ells mateixos, en les seus pròpies possibilitats d’engegar la metxa de la gent, altrament no s’entendria oferir un bon treball discogràfic de manera gratuïta, tot just després d’haver recorregut al micromecenatge per dur-lo endavant. Això, entre altres motius que comparteixen en Música de telers, només respon a que estan encoratjats per oferir uns directes ensordidors. Han assegut una bona base d’on ascendir contra l’avinguda torrencial de l’aigua, que ja sabem com està la cosa institucional pel que fa a la música del país i pel país.
Ara només queda que la proliferació d’espectacles en viu siga fulgurant com el diluvi universal, que ompliguen places i carrers, sobren motius per anar-hi, “El Diluvi” segur que oferirà les seues músiques eclèctiques com dosis de pluja subtil i mestissa, tal com si pixaren els àngels.
