Una comunió que contrasta amb temps pretèrits, i així ho evidencia Viaje de ida, les memòries de Ricard Pérez Casado que acaba de publicar la Universitat de València i que ens transporten a la València d’entre règims: la posterior al franquisme i l’anterior al ritisme, una dècada escapçada pel caïnisme innat del PSPV-PSOE i que els veïns, amb una mentalitat no tan avançada com la del seu alcalde, no van decidir-se a afermar a les urnes.
En el llibre, Pérez Casado recorda que des de bon començament va abstenir-se de participar en els actes religiosos i que va comptar amb la comprensió de l’arquebisbe Roca Cabanellas. “Vaig exigir-hi respecte com a representació d’una ciutadania plural que volia allunyada de qualsevol doctrinarisme, i encara més de l’adoctrinament”, afirma, ni que això neguitejara un familiar seu, resident al Cabanyal: “Mecaguendéu, tu no creus en Déu?”, conta que li va dir. Aquell alcalde, que assistia d’incògnit a les processons de Setmana Santa en què participava el seu fill i que observava la preciosista desfilada del Corpus enfilat a la balconada d’uns amics, tampoc no va entendre mai el perquè de la presència militar a les festivitats confessionals.
Pérez Casado fou un alcalde postmodern –s’estimava més un parc verd al llit vell del Túria que no una circumval·lació interior– en una València menys progressista que no ens havien dit, però en aspectes com la relació entre el poder polític i el poder eclesiàstic, els 22 
anys de Barberà han implicat una involució absoluta. Total. En efecte, hem passat de tenir un alcalde postmodern a tenir una ciutat premoderna, i ara que s’albira la possibilitat d’un canvi al govern municipal, ningú no ens pot garantir que l’hipotètic relleu altere segons quins comportaments institucionalitzats.
Amb motiu dels actes del Nou d’Octubre, el regidor de Compromís Joan Ribó va negar-se a accedir a la catedral i la dreta va reaccionar-hi enèrgicament. No sabem què faria Ribó si el 2015 resultara escollit alcalde, però tenim indicis del que faria el socialista Joan Calabuig, en cas que ho fóra ell: entrar-hi encantat, com va fer aquell dia i com sempre fan tots els membres del PP. Tot just allò a què va negar-se des del primer moment –i durant deu anys– Ricard Pérez Casado.
