Era 18 de juliol i feia 80 anys del colp d’estat contra la República constitucional, la conflagració bèl·lica consegüent, la dictadura resultant i l’herència insultant. Bona part de l’entramat mediàtic mai parla de colp d’estat militar dels Sanjurjo, Franco, Mola i resta de la penya. Prefereixen diluir la responsabilitat referint-se a la guerra civil, conflicte fraticida, abstinència de les potències internacionals abans i després de la Segona Guerra Mundial i resta del catàleg de circumloquis acreditats. El llenguatge mai ha sigut neutral i ara tampoc. De manera que ahir commemoràvem, uns per comissió i altres per omissió, els 80 anys de l’Espanya de Franco, en dues meitats: 40 de guerra, repressió i autarquia, i uns altres 40 de transacció democràtica indissolublement vinculada a la vigència del “atado y bien atado” en cèlebre expressió del Caudillo: monarquia, amnèsia induïda, història manipulada i acomodada a les circumstàncies exigides pel règim, arquitectura institucional predeterminada –política, judicial…-, absència de depuració de responsabilitats de tota classe, garanties sobre la conservació dels saqueigs i incautacions de béns i propietats als “vençuts”, preeminència dels privilegis per a la jerarquia catòlica –còmplice i instigadora del colp de fa vuit dècades-, la simbologia ofensiva que perdura per tot arreu, pràctiques i litúrgies disfressades de tradició –perquè s’han assumit sense qüestionar-les- i, en fi, l’evidència dels milers i milers de cadàvers que encara reposen a les fosses comunes, a les cunetes o a determinats indrets certament indignes, sense que les administracions públiques ni, ai!, els governs de la Transacció ençà, hagen afavorit l’acció de la justícia en tots els àmbits inherents a d’aquell esdeveniment funest i les conseqüències sobrevingudes. Val a dir que a diferència d’altres estats –Alemanya, Argentina, Xile…- on podríem establir paral·lelismes quant a determinades situacions històriques. Quina vergonya! Entre altres oblits, ningú ha trobat oportú reclamar la documentació –també de particulars- reclosa i tutelada a l’Arxiu de Salamanca, tan aferrissadament defensat per l’espanyolisme carpetovetònic sense distinció de matisos ideològics.
Ahir era 18 de juliol i feia 80 anys del colp d’estat contra la República. No han faltat dossiers, dades, anecdotaris i fins i tot frivolitats per part d’algun mitjà que s’ha aventurat a pronosticar com hauria estat la rebel·lió militar, si el 1936 hagués hagut whatsapp. Sense comentaris. A València, la catedral depenent de l’infaust Santiago Cañizares, va acollir una missa en memòria del dictador sanguinari, del qual els militars que ocupen l’anomenada Capitania General a València conserven una estàtua eqüestre, negra de dalt a baix, que enterboleix el pati gòtic del convent de sant Domènec. Cañizares pretenia escapolir-se de la responsabilitat de l’aquelarre, perquè, formalment, del tràmit –petició d’un particular- ningú li va dir res. I nosaltres ens ho creiem. Si la cosa va així, se m’ocorren un grapat d’iniciatives que podríem organitzar en aquell local tan cèntric, sense descartar el Halloween de la tardor. Troben que ens donarien permís? En realitat, que l’arquebisbe cedís l’altar catedralici per a celebrar una missa en memòria de Franco, és d’allò més normal. L’església catòlica mai li agrairà suficientment al dictador tots els privilegis associats per haver-li fet costat en la santa croada.
Allò que no resulta tan normal és que 80 anys després, l’església catòlica i tot l’entramat extractiu de fundacions i quioscos per a depredar els pressupostos públics –incloent la famosa creu de la declaració de la renda-, continue operant amb la impunitat habitual, mane qui mane. Això fa més vergonya que tota la penya d’alcaldes i regidors progres i beatos –si tal cosa es possible- que es moren per portar el ciri en les processons, i de les il·lustres autoritats que desfilen militarment a l’ofrena fallera –herència franquista pura i dura-, o els encanta lluir crucifix i ventall a les litúrgies dels pobles. Tot disfressat de tradició, suposant que 80 anys estableixin la categoria corresponent.
Si mane qui mane tot continua aproximadament igual, d’acord amb la legitimitat imposada fa 80 anys -40+40-, a mi que no em demanen ni el vot. Que proven amb Cañizares.
