M’he despertat de sobte, taquicàrdic. He tardat a orientar-me. He encés el llum de la tauleta de nit. La una i quart de la matinada d’ací, Nova York. Exactament les 7 i quart d’allà, de casa, l’hora en què em desperte, amb regularitat cartesiana, des de fa anys i anys. He obert l’ipat. La premsa d’ací anuncia que l’huracà Joaquin ha passat de llarg i que no afectarà Manhattan. Plou al carrer. Fa vent. L’Empire State ens vigila ben a prop, inquietant.

He intentat tornar a adormir-me. Però un rampell de memòria m’ha tornat a inquietar. Per una vegada en molts anys, he recordat nítidament un somni. Un malson, en realitat. Jo era a la guerra –vés a saber en quina guerra!– o al servici militar; d’això, no n’estic segur. Fóra on fóra, ens trobàvem en una caserna vella, destartalada, plena de runa i enderrocs que s’amuntegaven pel terra. Una dotzena de soldats malvestits, sense afaitar, amb cara de portar el món damunt, sèiem en rogle. De sobte, va entrar un superior jeràrquic, escènic com només ho representa qui sap que controla la situació i el personal. Jo era davant seu mateix, assegut al rogle com tots els meus companys de batalla –de malson. El superior se’ns va quedar mirant fixament de dalt a baix i, sense cap mena de preàmbul, ens va designar, a mi i als meus dos companys que séiem a vora i vora, membres d’un escamot d’execució que havia d’actuar d’immediat. Em vaig quedar ert com un fus, mut.

Vam eixir al pati tot seguit. La víctima, coses de l’atzar, era J.M., un crític literari que, en època de pau, em solia destrossar amb insults i perbocacions els llibres que jo publicava. J.M. era un killer insubornable, segons ell mateix; conreador tenaç d’una prosa macartiana i artrítica, però de gran anomenada en els mitjans de comunicació de referència. Segons el meu parer durant el malson, vull dir. Un home ple d’agror, ressentit vés a saber amb qui i per què, i servil amb qui li donava de fumar i de beure. Jo, en realitat, només hi veia un impostor amb aires de superioritat intel·lectual que amagava, sota els insults, inconfessables complexos d’inferioritat. Un pobre xicot, limitat de coneixements i de criteri propi, a qui en altres temps, jo havia fet classes a la universitat. No em pregunteu per què l’havien condemnat. ¿Potser havia criticat alguna obra del capità general?

(…)

Vam formar sobre una ratlla marcada al terra amb les cendres d’una foguera que els soldats havíem encés la nit passada per escalfar-nos. Onze metres enllà, sol com el porter davant del penal, J.M., plorós, immòbil, amb el pixum camals avall, em mirava fixament com l’alumne que ha fet un mal examen davant el professor. Pluja d’estiu i plor de bagassa, prompte passa, vaig pensar entre mi, sense cap mena de compassió o misericòrdia.

(…)

M’he despertat, segons pense ara, enmig d’una mena d’entreson, tot just abans de prémer el gallet, apuntant al cap, amb una emoció maligna.

(…)

Curiosament, ara, al ipat, mirant de buscar la son, llegisc a un suplement dominical de la premsa escrita que el serbi Radovan Karazich, acusat de genocidi i crims de guerra, bombardejava la casa d’un crític literari que, abans de la guerra, havia malparlat de la seua poesia juvenil. Motius eren, naturalment, hauria pensat jo –si no m’haguera despertat d’aquell malson.

Demà volem cap a casa.

Comparteix

Icona de pantalla completa