En diversos escrits anteriors m’he preguntat si de cap manera hi ha a aquest país, músics de la mal nomenada clàssica, amb una consciència de pertinença al territori, músics els quals vulguen apujar i dignificar-se dins d’un territori geogràfic autosuficient —el qual està per construir—, sense cap altra pretensió de reconeixement centralista, músics disposats a crear un brou musical potent, de base, de cordura i sensibilitat cap a la terra, sense deixar l’oberturisme necessari per absorbir les propostes que es fan a tot arreu —com sempre ha estat—, però per parir una dignitat amb genuïnitat estrictament valenciana, la mateixa condició i consciència que tenen els músics de la mal nomenada «música lleugera», és a dir els músics de la «música en valencià»… i n’he trobat i en sóc conscient que hi ha, però també he escoltat i llegit molts adscrits a la tradició castissa. La majoria. És la tònica, o el tarannà que ens ha marcat d’ençà que la pell de brau té forma de pell de brau, i durant els darrers cent anys hem estat, tret de comptades excepcions, marginats i arrimats al marge, del provincialisme i provincianisme, de facto i de consciència que encara és pitjor. Ser-ho i voler ser-ho. Conrear quantitat només per a que quatre privilegiats triomfen allà on la reina acudeix dia si i dia també a fer delícies auditives les seus hores mortes, ací, ens acontentem amb que vinga el darrer dia de “La forza del destino” i encara, amb tot i això, li hem d’estar agraïts, ja em diran de què i per què. Les institucions s’omplin de monarquisme, però els xavos per a teatres d’òpera se’ls emporten els de sempre, i fins i tot la Grècia no s’està d’acudir als EUA per fer un colp de mà a la Fundació Liceu de Barcelona dels EUA, després ací, molts hi pengen el retrat del fill, no cap per avall —som molt eixerits i trempats, alhora respectuosos— però com que les institucions valencianes només representen la nota inicial i breu de l’oboè per afinar les cordes i les de debò, són les que sonen a posteriori, quan Metha alçava la batuta, un projecte orquestral —i em referisc exclusivament al conjunt musical, no òbviament al fastuós edifici— acabarà a poc a poc sent una orquestra sarsuelera de no ser que d’ací a poc temps s’adrecen les veus, cosa que no crec.
No obstant, ja havia apuntat també, que els músics de la mal nomenada clàssica no fan posicionaments polítics amb la seua música de banda i escola de música, amb les seues performaces musicals o manifestacions d’art sonor, amb la seua música antiga, amb la seua feblíssima demanda del marc universitari per als estudis superiors de música, amb el vergonyós tractament ofert a un prestigiós director d’orquestra mundial, tal com si fos un dels factòtums cacics musicals que campen per güisqueries, gintònic nocturn en mà, lliguen certàmens i s’apoderen d’oportunitats per aconseguir magnificències, remenar les cireres dels llocs proverbials de la València musical, de petits burgesos rurals i de fabricants de productes de marca blanca, tampoc no es posicionen solistes ni grups instrumentals, ni compositors, ni directors retrobats o recuperats a recer de certes federacions. Saben qui ho fa? Un senyor de Bombai —que no és precisament al costat de Llombai—, des de la distància i el recolliment de Barcelona també és cert, dient que: «cal, potser un moviment independentista a València per tal que ens prenguen per seriosos, perquè Madrid —i els seus acòlits d’ací—, no estimen València». Com diria aquell senyor castís de folgada reputació castrense: «¡manda güevos! I ¡Viva Honduras!».
Doncs, si es creuen, els sonadors i ministrers, creadors i directors, federatius i senyors de corbata amb fi paladar, programadors i empresaris culturals,…, d’ací, de la terreta, que amb la «música clàssica» no es fa política, no es pren un posicionament, és que, malgrat les circumstàncies sobreviscudes les darreres dècades, no hem aprés ni entès res. I no serà perquè no hi ha directrius o pensaments precedents que apunten la teoria que intente defensar, la «música clàssica», vulguem o no sempre ha jugat —molt abans que la «música lleugera», entre altres coses perquè s’ha donat molt abans en la història—, un paper capital pel que fa a l’etnicitat. Josep Martí, musicòleg i investigador del CSIC ho explicava així: «la música denominada culta puede ser aliada de la etnicidad, y esto todavía se aprecia de manera mucho más clara en las sociedades no occidentales que disponen de una sofisticada tradición musical» (Martí, Josep. 1996. “Música y etnicidad: una introducción a la problemática”. TRANS-Revista transcultural de música nº 2, artículo 9). Cal observar que no diu música tradicional, que en aquesta, es dóna per suposat el seu compromís etnicitari amb el poble del qual ha emanat o adoptat, és a dir, la finalitat de fer sonar música tradicional, encara avui, malgrat les propostes museístiques —com les explicades per Vicent Torrent en “La música popular” (Torrent, 1990)—, no és altre que, fer país, palesar-lo artísticament, fer-lo créixer exponencialment. Martí, parla de la tradició musical com el fet de formar part d’un zona on l’hàbit de consumir, executar i associar-se al voltant de la música és un fent tangible i quantitatiu, com és el cas del País Valencià, però com deia, el voler fer país amb la «música clàssica» ha desaparegut, si també en algun moment l’hem tingut, tret de les febles inclusions de Giner, Palau o López-Chavarri. Ara mateix, es fa difícil trobar-ho, per pors a ser clausurat, a ser proscrit, a perdre la subvenció, per estar immiscits en el sistema paternalista, per concepció política o per ideologia de casta, o per deute adquirit el dia que em nomenaren secretari de o portaveu de tal, director del,…, el cas és que els músics de la clàssica no participem del moviment agermanat dels músics lleugers, en voler fer país, musicalment, quan si fa no fa, Martí també afegeix: «Bach, Beethoven, Mendelssohn, Wagner,…, representan muchas cosas. Se los acostumbra a ver “sencillamente” como grandes genios dentro de la producción musical de la humanidad, pero si en algún momento ha interesado —positivament aquest interès, en benefici de l’etnicitat—, también se los ha hecho etnicitarios recalcando su condición de alemanes, o de judíos en el caso de Mendelssohn». Posem un exemple més pròxim en dates, trobat que aviat se’ns encolomarà el següent rei, també d’aquestes contrades provincials, quin significat i posicionament pretenia Händel amb els “Coronation Anthems” oferts a George II de Gran Bretanya i Hannover? Entre altres assolir el seu prominent lloc de rellevància al capdavant de la Royal Academy of music fet que, amb el vist i pau del rei li atorgaria la definitiva i perseguida Acta de naturalització anglesa. Música a canvi de favor polític.
Si hem de seguir claudicant, acceptant que tot un Palau de l’òpera inicie la seua següent temporada amb un recital dels prestigiosos Pimpinela; si hem de seguir afavorint el castellà per publicitar, divulgar i explicar les nostres mostres d’art sonor, les mostres de música antiga, quan la majoria dels implicats: directors, compositors, intèrprets, parlen i entenen valencià —per exemple, qui volgués en el seu dia entendre i saber de Theodor Adorno ja s’ho faria per traduir-s’ho, o es que escrivia en castellà per a l’ampla Castilla?—; si hem de seguir pensant que València és terra de transit i que el lloc prominent, l’èxit i el reconeixement està al Teatre Real, al carrer de Salamanca i a les voreres de la Castellana i al RCSMM; si hem de seguir adscrits a la feblesa, designis i desitjos dels polítics centralistes tot i per mantenir el status quo dels veterans honorables i memorables que volen seguir manifassejar el futur de la València musical a pleret, a l’ombra, amb favors d’anada i tornada, gintònic en mà i comanda de presidència al certamen interessadament, clavant cullerada a la RACV —vull dir que no ens posicionem per fer país, però sí acceptem que alguns desfacen el país, si fa no fa, allò que cantava Feliu Ventura: «sovint diuen que faig cançó denuncia, serà perquè tots ells fan cançó renuncia». Poc més o menys va per ací el posicionament—, posant la testa a les institucions educatives i Instituts Valencians de la música on la difusió, el suport i la iniciatives són en la línia política imperant, centres superiors on és conserva l’essència del tradicionalisme però no el valencià que és residual, anecdòtic i sense ser requeriment, gens tècnic malgrat comptar ara, sense excuses, amb el “Vocabulari de la música” de l’AVL, qui l’empra, qui l’ha fullejat, o qui escriu les anotacions de dinàmica i agògica en valencià i òperes i lieder amb llibretistes valencians, s’han plantejat mai fer un grup de compositors residents per treballar conjuntament amb escriptors per fer endavant un vertader projecte d’òperes d’avantguarda, actuals i que no sonen arcaïtzants, que representen un país modern, culte i amb personalitat, amb textos en valencià? O simplement convocar un premi que incentive la simbiosi entre música i literatura en valencià, com per exemple acaben de fer l’Ajuntament de Tavernes juntament amb el Llevant Ensemble convocant el premi Solfes de la Mediterrània, incentivant la composició per a quintet de vent i soprano, amb textos en valencià, a més entre altres proposicions musicals ofereixen —diria quasi exclusivament i ben encertadament— uns excel·lents cartells com “Els sons de les meravelles” o “Fusteriada”.
Centres superiors on artistes com Carles Santos no han tingut cabuda encara que siga per escoltar què el commou, què o qui l’incita a muntar els seus espectacles teatromusicals; si hem de seguir acceptant que cada any es titulen centenars de músics que l’única oportunitat laboral serà pagar (uns bons caixets) per rebre classes del solista tal, fins que algun dia sone la flauta si mai no arriba a sonar, emigrar a l’ostracisme o creuar el Sènia perquè ací des de fa quasi una dècada no trauen places i les poques que havien tret estan assignades o són insuficients; si no comencem a entendre que hem de voler fer València, fer país, fer-nos meritoris de ser destacats pels èxits arrelats a la gent que ens envolta; si no estem capaços de donar-nos a conèixer en la nostra llengua com a símptoma de pertinença, com a mostra de genuïnitat —dels actuals compositors joves, perquè dels consolidats ni en parlem, amb èxit a l’estranger o residents en alguna formació orquestral valenciana, només, al meu humil coneixement, Marc Garcia Vitoria, gosa emprar el català per oferir els seus èxits, inquietuds i composicions. Potser hi ha algú més però ho desconec, la resta es presenten com a «Compositor and Composer»; si ara que les bandes civils han deixat de ser de Governació —dic jo que entendrien que serien militaritzades com a unitat d’infanteria per fer les recepcions dels seus avinguts convidats— i han passat a cultura i educació, hem d’acabar amb el clientelisme i deixar de donar ditades de mel; si ara que sembla recuperem la cordura va sent hora de demanar pressupostos concrets segons la dedicació a què s’adrecen i no caiguen en bosses generalistes deixant sense presupost suposats circuits de música professional que revitalitze l’oferta i cree llocs de treball; si no comencem a publicar literatura musical en valencià i exigim fidelitat seguirem llegint “En torno a Cabanilles” (Climent, Josep. 2013): «el mayor organista español del siglo XVII y el más fecundo compositor español de música de órgano», això sí, cadascú pot assignar les nacionalitats que crega adient, però almenys sent d’Algemesí —l’organista clar, en Climent és d’Oliva—, ben bé podia haver-se escrit en la seua llengua materna —la de sengles personalitats per a més inri—, ací AVAMUS s’hauria de mullar quelcom més i alguns prestigiosos associats podien haver fet la seua tesi en valencià —però el castellà sempre dóna més divulgació—, com per exemple féu recentment Abel Puig; si no comencem a fer-nos-ho nosaltres oblidant-nos dels mitjancers institucionals, açò continuarà sent un tortell repartit per a quatre gats adscrits.
No em faig a Ravel explicant el seu “Bolero” a Ida Rubinstein amb acusat accent andalús, si no ben bé amb un francès exquisit per explicar la experimentació del «monotema» sense desenvolupar, amb l’única expectativa de jugar amb l’orquestració i un crescendo gradual durant quasi un quart d’hora. Tampoc em faig a Glinka explicant als seus admiradors com a pare del nacionalisme musical rus, amb accent castís o amb aragonès, per explicar ja vell, “Records de Castilla” o “Jota Aragonesa” sinó que ho faria naturalment en rus, com tampoc ho faria més endavant Rimsky-Korsakov per explicar i divulgar el seu “Capritx Espanyol” fins i tot aquests russos posaven els títols en rus —quin atreviment no fer-ho en castellà castís—, les indicacions de dinàmiques, d’agògica, qualsevol cosa tret dels piano i els forte que empren els símbols de disminució basats en l’italià, empren el rus, igual com Ravel empra el francès o l’italià, ni ho faria tampoc en valencià Jacques Ibert per explicar el per què de l’andalusisme per representar València («3r moviment») de la suite simfònica Escales (1922) sinó que ho faria en francès i musicaria la sensació que li produïa la visita a diferents ports de la Mediterrània,…, per què un dels millors músics d’avantguarda d’aquest país com és Llorenç Barber, aplaudit i reconegut, indestriable i reemplaçable, titula la seua darrera aportació que clausurà Ensems 2014: “Desde el vientre de la ballena”?, quan la seua música i sapiència parla per si sola. És suficient per fer València, dir-se Barber, Valero-Castells, Ferrer, Cerveró, Coll,…, cadascú és lliure òbviament però de voler fer país, de seguir dient musicalment la seua, sense voler que la seua música siga lligada al Ball de Torrent o la Muixeranga, naturalment no es tracta de prendre posicions polítiques de caire secessionista ni independentista —com suggereix el senyor Metha, qui sembla estar més per fer València que molts de nosaltres—, però viure d’espatlles a la realitat, sense exigir-nos un mínim d’orgull genuí, és deixar-se conquerir per Pimpinela i això, vulguem o no, és cedir molt de terreny, si fa no fa tot el que ens pertoca.
Per això, la música que ens cal, és la música en valencià, per voler fer país, perquè «el gran poder de la música reside precisamente en que refuerza el sentimiento de colectividad en relación a aquello que denota» (Martí, Josep: ibídem). Ací, entre els desficacis culturals, la música és una de les maneres que tenim de «viure valencianament», tranquils que les vostres musiques, els vostres assaigs musicològics i els vostres gestos, seguiran sent referents, ja se les traduiran ells, com hem traduït Mozart, Wagner o Schubert.
No l’acastellanem més per favor, que ampla és Castella i nosaltres som un país molt petit.
