Açò no s’ha acabat

Escriure durant la jornada electoral i abans d’haver-se fet l’escrutini, sembla una feina estèril. Què vas a dir? I això suposant que l’endemà algú pare atenció a qualsevol peça que no tinga a veure amb el resultat, l’anàlisi del vot, els pactes previsibles o imprevisibles, o altra derivada. Tant de bo que tinguem alguna cosa a celebrar! No obstant, hi ha un fet cert i inamovible amb independència del que haja ocorregut diumenge 24 de maig a les urnes. Açò no s’ha acabat. Si descomptem la victòria de Syriza a Grècia en començar l’any i les eleccions andaluses, aquelles que no van satisfer les expectatives dels instal·lats ni dels emergents, les d’ahir –municipals i autonòmiques- conformen la tercera etapa de la carrera d’enguany. I m’estalvie citar el referèndum d’Escòcia, que els independentistes van perdre pel vot de la gent gran, però que ha generat més independentistes que mai en les recents eleccions legislatives del Regne Unit. L’unionisme britànic ni l’espanyolisme rampant tampoc han pogut fotre carpetada. De fet, la cosa està molt lluny d’assemblar-se a un cadàver mal enterrat. En parlarem.

Passa que la previsible caiguda –o l’enfonsament irrecuperable, segons hagi determinat l’escrutini d’anit- del PP, pot forçar Mariano Rajoy, o malgrat Mariano Rajoy, a l’avançament de les eleccions generals, tot i fent-les coincidir amb les plebiscitàries –es vullga o no- de Catalunya. A més de la disjuntiva entre perdre i més perdre, seria una mena de fugida cap endavant del PP, alhora que pertorbaria la campanya catalana i arribat el cas deixaria en herència al nou govern la papereta de gestionar la segregació o mirar de parar la fàbrica d’independentistes que des de fa anys opera a ple rendiment des de Madrid. I si les eleccions generals són al novembre o al febrer –com li agradaria a Rajoy si no li queda més remei que convocar-les-, vol dir-se que la campanya electoral continuarà al llarg de l’any. I entre mig, el que passe a Catalunya també afectarà a la resta d’Espanya i particularment al País Valencià. Encara que els partits i partidets, els lobis empresarials i l’entramat cívic facen com que miren cap a un altre lloc, o posen cara d’ara no toca. Caldrà recordar que a les terres del nord els greuges acumulats, també quant al finançament, van fer vessar el got de la paciència i engegaren un canvi social que en un grapat de mesos va sobrepassar els murs de contenció dels propis partits polítics catalans. No diguem els de la banca i resta de comissionistes del pont aeri.

Això ens situa davant un escenari en què, pactes a banda per a repartir el poder resultant de les eleccions d’ahir, els assumptes transcendentals del País Valencià, també quant al finançament, reclamen urgències que van en sentit contrari a les agendes de campanya. El panorama, com es veu, es presenta d’allò més interessant. Hi ha, finalment, altres qüestions a l’horitzó que fan impossible el retorn a la calma i serenitat que succeeix als processos electorals. Passe el que passe a Catalunya, passe el que passe a les eleccions generals, la Constitució vigent ja no s’aguanta. Aquest mort comença a fer molta pudor. I quan l’any vinent, inevitablement, s’obri el meló de la reforma, hi pot haver un allau de canvis que no ens deixaran parar. Açò no s’ha acabat. Que no pare la música.