Acadèmies de destrucció massiva. Dos cagallons corporatius que representen, a tot estirar, una selecta mostra d’interessos mesquins directa i indirectament remunerats pels poders públics. De fa un any en arrere a càrrec del PP, un gran defensor de la llengua pròpia en algun sopar faller o en la graderia d’algun camp de futbol regalant-li les oïdes a l’àrbitre, o potser en algun concurs de Tir i Arrossegament, sense acabar de tenir massa clar qui porta els ramals i qui arrossega del pes. I d’un any ençà, amb el subministrament garantit per la confraria del botànic, aparentment aliena als despropòsits que s’engendren en els respectius panteons per on campa impunement tanta indigència intel·lectual. La confraria del botànic aliena a l’aberració? No s’ho creguen! En realitat, el govern de la Generalitat –i el suport extern-, per comissió i/o per omissió, tenen una gran part de responsabilitat en la cagada de l’hipotètic acord entre la cavernícola RACV i l’AVL –secessionista de baixa intensitat-, que torna a omplir una gloriosa pàgina de la seua lamentable i vergonyosa història. Una gesta equiparable a la baixada de pantalons que van exhibir els seus remunerats acadèmics quan el forense Alejandro Font de Mora va irrompre –vigília nadalenca de fa uns anys- en el reservat, a fi d’advertir-los que si reconeixien la unitat lingüística tancaven el Merendero. Atès que la barraca continua oberta, no cal explicar-li al lector a quina conclusió van arribar els il·lustres devaluats: uns adscrits a la caverna, per convicció, i altres amb diploma universitari, per genètica mercenària acabada d’estrenar.
La confraria del botànic, fins i tot suposant que no haja transmès les oportunes instruccions perquè l’extravagància s’hi consume, hauria d’aclarir per què continua nodrint la caverna, bé amb les subvencions que mantenen el batec d’un feixisme organitzat, en estat latent i activitat a temps parcial, bé amb la concessió de l’ús de tota classe de dependències i palaus de titularitat pública. O precisament es tractava d’això? Alimentar al monstre i atreure’l al costat presumptament culte, civilitzat i democràtic, amb l’esperança de neutralitzar qualsevol rebrot bàrbar –això que fal·laçment diuen ‘conflicte lingüístic’-, que hipotèticament pogués desestabilitzar les institucions o qui (ara) les ocupa. Però, clar, admetre aquesta hipòtesi significaria una claudicació insòlita. No només per la covardia implícita de l’acció, sinó pel desconeixement i la desconfiança amb les pròpies forces, la naturalesa del camp de batalla i el càlcul de baixes. Sobretot en la banda cavernícola, que ja va lluint unes edats en què qualsevol pujada de tensió en exclamar “Visca València” o “Catalanista, fill de puta”, podria resultar fatal. Probablement tot açò és pura especulació, però les presses per firmar aquesta mena d’armistici i la falta d’informació –o de transparència, com estableix el nou relat- afavoreixen múltiples interpretacions, cap d’elles associades als àmbits aplicables en una societat moderna, naturalment absent.
Del comunicat conjunt dels cagallons acadèmics, a l’hora de justificar el solemne acord, hi ha un paràgraf especialment indignant per la càrrega de cinisme que conté: “conscients de la necessitat imperiosa d’anar superant conflictes que han esgarrat la societat valenciana i que en res han beneficiat l’ús social del valencià…”. Hi ha que tindre la cara molt dura. Conflictes? Quins conflictes? La criminalització de l’ús social del valencià té instigadors i també culpables per comissió i omissió. Però disfressar de “pau lingüística” la divulgació del comunicat d’aquest parell de centres de dia amb escapisme neuronal on està reservat el dret d’admissió, és excessiu. Perquè, si no recorde malament, des de les acaballes dels setanta del segle passat, quan el colp d’estat desencadenà el capítol inacabable de renúncies –no només a l’univers simbòlic- i va situar els marges i els marcs mentals que l’esquerra mai s’atreviria a ultrapassar, que els “esgarrats” de la societat valenciana han sigut dalt o baix els mateixos. I ara, pel que es dedueix del comunicat doblement hacadèmic, encara caldrà donar gràcies als agressors.
Com s’ha comentat massivament a les xarxes virtuals, l’acord de les excrementíssimes corporacions acadèmiques representa una gran bufetada a totes les generacions d’ensenyants i estudiants escolaritzats (i per escolaritzar) en valencià. El nou relat pretén que el quilòmetre zero de la recuperació lingüística va començar amb la gran parida de l’AVL, impulsada pel cartaginès Eduardo Zaplana com a instrument necessari per a garantir el suport de la CiU de Pujol al primer govern de l’Aznarato. L’engendre posava de relleu la inutilitat i acovardiment del Consell Valencià de Cultura –convertit en un casinet amb dret a berenar-, alhora que suposava, de facto, la desautorització i neutralització d’altres instàncies, diguem-ne homologades, com ara l’Institut Interuniversitari de Filologia, o les mateixes facultats i departaments de les universitats públiques valencianes afectes al negociat. Amb el pecat porten la penitència, incloent els rectors magnífics i tota classe de preteses autoritats “científiques”, incapaces de defensar el propi territori del saber. Quina classe de titulacions s’atreviran a expedir, tal com avança la indigència hacadèmica?
Abans, molt abans que les excrescències acadèmiques ens envaïren, ja es parlava, es llegia, s’escrivia, es feia teatre i es cantava en català. També a la manera de València, que deia l’Ovidi. Passa, però, que el camí de la secessió lingüística reclama un analfabetisme de conveniència. I amb tanta renuncia i claudicació, no tardarem molt a comprovar que Joan Fuster, Enric Valor, Sanchis Guarner, Estellés i tants, i tants, escrivien amb faltes d’ortografia. Enhorabona a tots.
