És fa difícil trobar polítics amb el mateix grau de compromís. Tal volta, i salvant les distàncies, Alfonso Rus, l’home de les jornades interminables compatibilitzant quatre, cinc o sis càrrecs, que ja perdem el compte, de despatx en despatx, i quan no, arropant els seus, de poble en poble i tire perquè em toca. Eixe prodigi de sensibilitat envers la cultura i, al mateix temps, tan arrelat al poble i als seus símbols, com ara Ferrari (quina visió de la jugada conduir esportius d’aquesta marca molt abans que Fernando Alonso fitxara per l’escuderia de Maranello). Ara que diuen que el seu cicle polític finalitza, quan flaqueja el seu suport electoral, treballa dia i nit per la seua gran gesta definitiva: salvar el València CF. Qui podria fer-ho millor, amb més tacte, amb més capacitat de diàleg, amb més amor pels colors? Que continuen enrabiats eixos que l’acusen de madridista. Per edat, serà el seu darrer servei a la causa. Trista és la terra que no és capaç de produir tres o quatre Rus per generació. Per què el tenen enfilat?
Com ara Francisco Camps, màrtir de la causa, emperador dels governants, guia i referent comunitari i mundial a qui la societat li pagà l’esforç herculi de posar València en el mapa amb el descrèdit, la calumnia i una impúdica exposició pública per una irrisòria causa de presumpte suborn. Camps, l’home que estigué a punt de saludar Obama, l’estadista que dibuixà en la seua l’arcàdia valenciana present i futura, el model que tots envejarien, venut per uns tratges: quanta desídia i incomprensió. Màrtir entre els màrtirs, líder entre els líders, exemple d’abnegació infinita. El seu llegat, tanmateix, perdurarà els segles dels segles per sobre d’èpoques, ideologies i modes, com un bufit espanta les capes de pols.
En comptes d’admiració i reconeixement, aquestes persones no han fet més que rebre injustes diatribes de la premsa i de la xusma. I hi ha més exemples: com qualificaríem el que s’està dient de Carlos Mulas, artífex des del think tank del PSOE de les brillants i revolucionàries idees que estan renovant la socialdemocràcia espanyola, crucificat per pagar articles a 3.000 euros la peça, preu de mercat, com sap tothom. Dimissió? Estem perdent l’oremus? O citant un altre exemple d’aquests dies, Ignacio González, president de la Comunitat de Madrid, a qui la gent no perdona que anys d’honest treball polític donen per comprar-se un modest àtic en Marbella. L’enveja és una arma de destrucció horriblement poderosa.
La societat estem actuant com una gossada famolenca. Polítics d’una peça, diligents, sacrificats i cabals, que paguen l’enuig ciutadà per les ovelles esgarriades com Bárcenas, l’excepció que confirma la regla, la perla imperfecta en un oceà de bellesa. S’ha d’acabar ja amb aquesta bogeria. Hem d’abandonar la cacera.
