Però el que cal recordar ara (i per això estan les hemeroteques) són unes declaracions o reflexions de la Secretària General del PP i Presidenta del Govern de Castella-La Manxa, la Sra. Mª Dolores de Cospedal, el novembre de 2012, durant la campanya de les últimes eleccions al Parlament de Catalunya. La Sra. de Cospedal, que relacionava el President Artur Mas amb l’existència de diversos comptes a Suïssa, feia públicament aquesta reflexió: “¿Vosotros os imagináis que de un presidente o presidenta del PP se hubiera sabido que ellos, algún familiar o sus predecesores del mismo partido, tienen dinero fuera, lo han evadido, se han quedado con dinero que no era de ellos, y que se hablara de cuentas corrientes en Suiza? ¿A que yo ya habría tenido que dimitir?”.
Als desmemoriats cal fer-los recordar allò que han dit. I fer-los memòria d’allò que van afirmar! Però clar, si estem ja tan acostumats a que molts polítics diguen blanc, i al moment canvien d’opinió, i allò que abans afirmaven que era blanc després diuen que és negre i no els cau la cara de vergonya, ¿quina mena de polítics tenim?
“Otan, de entrada no”. (Sr. Felipe González). “Apoyaré el Estatut que vote el Parlamento de Cataluña”. (Sr. Rodríguez Zapatero). “Irak tiene armas de destrucción masiva”. (Sr. José Mª Aznar). I la llista podria ser infinita.
“¿A que yo ya habría tenido que dimitir?”. I, per ser conseqüent amb les seves paraules, ¿què espera a fer-ho, Sra. Cospedal?
Segur que la Sra. De Cospedal no recorda (o potser sí?) aquelles paraules de Jesús al sermó de la muntanya. Són aquestes: “Que el vostre llenguatge siga: sí quan és sí; no, quan és no; el que es diu de més, ve del Maligne” (Mt 5:37). Sí quan és sí i no quan és no! Encara que això vol dir ser un home, o una dona de paraula!
En un article de 1984 a la revista “Qué y donde”, a la seua secció “Notes d’un desficiós”, Joan Fuster escrivia: “Sempre s’ha dit això: “la paraula és l’home”. O siga: “un home de paraula” ha estat, tradicionalment, algú que manté els seus compromisos, pactats de viva veu. El fet pertany a la mitologia jurídica del món rural subaltern. No és una qüestió de notaris, que alcen acta i demanen honoraris. Ara: el món és dels espavilats, i els “tractes”, sovint, s’evaporen. El meu amic Bauset, de l’Alcúdia, fa mil anys, em deia que al seu poble, en un castellà aproximatiu, deien: “De palabra dada y de barranco hondo, si no me está a cuenta, me’n torno”….Jo ara voldria tenir espai i temps per a parlar de Josep Lluís Bauset. ¿O no es diu Josep Lluís? És igual. Bauset és un personatge “subterrani” del més admirables del País Valencià, i jo en done fe. Ningú no sap qui és, i tant se val, però jo sí. Bauset se’n fotia, amb un escepticisme suau de “la paraula és l’home”. Jo també. Basta llegir el diari de cada dia per comprovar que el nostre mite rural de “la paraula és l’home”, avui més que mai, és una falàcia. Ni que siga davant el notari. “Si no me está a cuenta, me’n torno”. La humanitat, des del paleolític fins ara mateix, ha funcionat amb un mecanisme notòriament imperfecte que és la “lluita de classes”. I en una “lluita de classes”, la “paraula és l’home”? O qui és “home – o dona, per suposat- en el context?…..Invite al comentari”.
La Sra. De Cospedal és una dona de paraula? O si “no me está a cuenta me’n torno”? Convide al comentari.
