La música clàssica al Partit Popular tant li ha donat naps com napicols, només li ha interessat —tampoc descobrim res nou del tarannà— col·locar-se “al primer nivell del context internacional”. El Palau de les Arts, de l’òpera, de la música clàssica? ni molt menys, col·locar-se ells com responsables de la despòtica criatura i ara es desdiuen i es volen desentendre del mateix Mefistòfeles. Ni podem permetre’ns eixes despeses ni perdre més temps sense actuar sobre el sector musical que fa aigua, com els baixos del mateix palau calatravesc.
Ja s’advertia per primavera (amb el tema de l’ERO) que en acabar la legislatura, el Palau de les Arts i tot el seu tinglado seria una creïlla calenta de difícil digestió per el Consell i la Conselleria de Cultura que haja de fer front tant al funcionament com a la subsistència, si és que interessa, o ens interessa, mantindre les portes obertes del Palau de les Arts amb els objectius plantejats el dia del naixement. Fer-ho així seria un autèntic error, una pèrdua de diners i enfonsar una vida musical (professional) que clama clemència. Confie que el dia que canvie la gestió pública de color tinguen una mica de seny i es deixen assessorar per gent qualificada, independent i objectiva. Seguir amb balafiaments, maremàgnums institucionals, amb capelletes jeràrquiques, amb objectius internacionals irrisoris pensant-nos que hem inventat el piano o la batuta, només fa riure (que ja ens ho han dit dues vegades, Mehta en maig i Barenboim en juny que “no hay la menor educación musical”, i es referien a nosaltres, els valencians).
La normalitat de l’òpera, actualment, és acumular dèficit. L’òpera és deficitària per naturalesa, encara que depenent de les direccions i els contextos socials unes ho són moltíssim més que altres, almenys des del dia que els reis, ascendits a emperadors, deixaren de pagar el xou, i el clero no estava tampoc per feina de sufragar òperes, muntatges, caixets, nòmines i altres despeses de funcionament, com gires, promocions, dietes… apartats els grans emperadors de les llotges principals, l’òpera al dinou la mantenia la burgesia en gran mesura i si esqueia l’estat. Tot i això, la normalitat de l’òpera, el compte de despeses, actualment, als països tradicionalment operístics, es sufraga amb dues vessants econòmiques: la pública i la privada —com a tot arreu—. Cada teatre té el seu conveni i cada zona uns percentatges. Hi ha subvenció estatal, comtal (autonòmica), local i després el mecenatge privat, on s’inclou sovint la recaptació d’entrades i abonaments. Per altra banda estarien els efímers ingressos per llogar produccions, donat que els teatres, els principals d’arreu del món, per guanyar importància estan per les autoproduccions. Tots volen llogar la seua, però no entre ells. Entre ells lluiten per tindre la millor programació, i per tant més ingressos. El lloguer ho fan pensant en els països emergents —operísticament— la Xina o Amèrica del sud, i els teatres de segona categoria (sense ser gens pejoratiu l’adjectiu).
Si mirem els EUA la cosa està igual de deficitària que a Europa: l’òpera de San Francisco tancà el 2014 amb un dèficit de 1’2 milions de dòlars, el Washington National Opera acumulava el 2011 un dèficit al voltant de 11’6 milions de dòlars i hagué de convertir-se en una filial del Kennedy Center for the Performing Arts. No obstant la cimera de teatres deficitaris nord-americans la té el MET de Nova York amb un dèficit de 22 milions de dòlars (al termini de la temporada 2014).
Compte, que estem parlant de teatres que omplin les sales cada representació i es permeten el luxe, com en el cas del MET novaiorquès, de plantejar produccions de gran format de compositors vius, com una de les darreres òperes de John Adams, The death of the Klinghoffer (1991), malgrat la forta oposició del lobby jueu a les portes del teatre, amb la proposta d’oferir-la a les pantalles de sales de cinema privades (cobrant entrada com si anares a mirar-te un film). O la Scala de Milà on cal fer llista d’espera per adquirir un abonament, serien exemples de teatres que per audiència, per públic haurien de ser viables però no ho són perquè funcionen amb aquesta “normalitat”.
La normalitat del Palau de les Arts és d’un pressupost al voltant dels 20 milions d’euros per 2015 (19 milions tenia el 2014), i porta acumulats 6’91 milions d’euros en pèrdues, més les que acumularan del 2014 on cal tindre en compte les indemnitzacions per acomiadament situant-se al voltant dels 3/4 milions d’euros, per daltabaix entre 9/10 milions de pèrdues en els darrers tres anys. Teatres normals, amb els que suposadament havíem de comparar-nos, amb les mateixes pèrdues ja fa temps que han pres mesures, nosaltres aspirem a que pugen el pressupost a 30 milions. I s’enyoren els 44 de la temporada 2007.
Que la gent, un gruix majoritari, no tinga interés per l’òpera (ni per la música clàssica) no val justificar-ho des de la competitivitat en l’esbarjo, perquè a Itàlia s’hi viu el futbol igual que ací, i als EUA el bàsquet o el beisbol, i a Anglaterra o França; és una qüestió de base social i dels principis de propietat cultural. És un problema educatiu (recorden Barenboim i Mehta?). El gran però és que el coliseu valencià està fet i cal pagar-lo, i com molts ja han advertit, s’han dedicat més diners en alçar el recipient que no en dotar-lo de contingut coherent. Però tampoc s’han preocupat en prendre les regnes d’un pou de diners públics, sinó que acceptaren de bon grat que fos dirigit per una Fundació, on tots són Molt Honorables, Honorables, Il·lustríssims i un batuta amic dels polítics populars, i no estigués sota el paraigua de CulturArts. I tanmateix, permeteren crear el maremàgnum eliminat el IVM, és a dir, que tornem als mateixos problemes de sempre, la música, amb procediments europeus, els importa molt poc (per no dir altra cosa).
Itàlia, Alemanya, EUA, La República Txeca, fins i tot Rússia… durant el segle XX van promulgar diferents programes de sensibilització cultural, i en dedicaven esforços econòmics per bastir la ciutadania de coneixements musicals, cadascú amb la seua perspectiva política, amb diferents finalitats, però a les mitjanies del XX el cor d’Europa i els EUA, i fins i tot la llunyana República Popular de la Xina tenien o tenen programes d’educació musical potents que han fet assumir una consciència de propietat musical, si més no consciència de culturització, fins el cas que a moltes zones rurals nord-americanes el fet d’aprendre a tocar un instrument era un mecanisme per superar la identificació pejorativa de ruralista, de pobletà.
Compte també, que aquests programes no tingueren èxit només pel grau en què es veié augmentat el nombre d’estudiants de música i les ajudes econòmiques per crear art, composicions, programacions… sinó que en gran mesura l’èxit rau en la consciència de consum de música, en la proliferació de melòmans i músics amateurs. Al remat base social que creu en l’art, la cultura com a eina de desenvolupament i civilització. La cultura com a progrés.
Si havien pensat que per fer jornades de portes obertes anaven a vendre abonaments a dojo estan molt equivocats. La premsa ja recollia impressions dels visitants en octubre: molt bonic, però molt car. L’òpera compta, sostinguda per la pròpia elit que s’hi resisteix a perdre un entorn on se sent cofoia, s’autoaferma, una etiqueta de propietat plausible: burgés (de fet o aparença), del cap i casal i adjacents, amants del repertori verista i de ritual i procediments de la belle epoque. Això ja no és suficient per justificar la despesa, calen nous públics moguts per gaudir de l’audició i no adscrits al ritual o el procediment. Fins i tot cal cert consum responsable del fet musical.
Si creien que deixant la responsabilitat de la divulgació, el valor afegit a les representacions, en mans de l’associació “Amics de l’òpera i de les arts de la Comunitat Valenciana”, els quals fan xerrades, taules redones i altres històries per tal de parlar de les representacions programades, (les que a ells els agrada), estan molt equivocats, entre altres perquè només van ells i els amants de la caspa i la casta verista. Dos anys després de la seua inauguració (2006), el consum d’òpera al País Valencià baixava un 50% (segons les dades de la SGAE), és a dir que el suposat impuls, pel simple fet d’obrir de la nit al dia, “des de zero”, un megalòman edifici que conté òpera, i una orquestra de nivell internacional competent, no ha estat cap mecanisme per crear públic. Com anava a fer-ho, per art d’encantament?. Sense programa divulgatiu, sense aproximació territorial, sense planificació… però amb molts diners per viatges a països musicalment potents, supose a copiar projectes o a gaudir de l’èxit dels altres amb diners públics.
Per tant, com a conseqüència de la falta d’un programa cultural a llarg termini que cree melòmans, músics amateurs, que done caliu a la creació, la investigació i la interpretació es reflexa en un interés pel mecenatge privat escarransit. La burgesia, o els adinerats, davant la disjuntiva entre òpera, o música clàssica tant fa, aposten pel futbol, que també canten grossos i donen el do de pit. Es recolzaven, des de la direcció (la intendent) en el menyspreu del ministeri, davant les subvencions, però el problema no és de rebre més sinó de fer que vaja gent que ho senta propi, que ho entenga, que cree expectatives d’omplir un bagatge cultural. Gent que senta una responsabilitat, això és el que cal crear des de zero, i no muntar una vida operística i musical en paral·lel a la realitat del país.
Que és clar que fent produccions de primera (i per tant més cares) tenen més possibilitats de llogar-les, i que això és directament proporcional als ingressos, i que com a conseqüència s’han de programar concerts de música lleugera de molt baixa qualitat, (paupèrrima) per fer caixa i al remat aconseguir viabilitat econòmica que no tens per les baixes subvencions (estatals) i un mecenatge penós? D’acord, tenen raó. Però hi ha teatres europeus que funcionen amb menys pressupost que el coliseu valencià, amb molta qualitat. Però no entenc, com és possible que no s’adonen, malgrat haver viatjat en comitiva, dels problemes que ja arrosseguen països centreeuropeus i els EUA que fa temps parlen de crisi del sector (molt abans de la crisi econòmica de 2007), de falta de públics, de públics envellits, que no hi ha regeneració als auditoris, que cal canviar mecanismes interpretatius, que cal intercalar compositors vius amb museístics, que calen més programes divulgatius… amb aspectes d’aquesta mena comencen sengles llibres d’èxit i sobre música de la darrera dècada, volen donar a entendre que els màxims responsables d’un coliseu d’òpera no coneixen d’aquestes situacions i mecanismes, volen dir que no coneixen Alex Ross…
Només ens quedarà confiar en un canvi que revolucione el país, perquè el futur es debat entre dos plantejaments, o bé tanquen i indemnitzen els treballadors del Palau de les Arts i ens quedem amb l’edifici per fer concerts de Pimpinela, Los Miserables, alguna folklòrica i algun espectacle de circ, o un nou govern pren les regnes i comença per crear una llei de mecenatge solvent, potent i realista. Recupera un IVM independent i dirigit per professionals (i no polítics), projecta programes musicals comarcals a llarg termini, buida la Fundació i el Consell de Mecenatge i proposa gent competent, equànime (entre el sector públic i privat) i amb sensibilitat artística, crea residències de compositors, vincula el teatre als centres públics d’educació superior i la universitat (per favor, universitat ja, estem perdent el temps), programa representacions equitativament, les trasllada a las poblacions, dinamitza la vida al voltant del Palau, li dóna vida musical amb música simfònica, de cambra, noves músiques… saben els festivals, programes, concerts, investigacions… que es podrien haver fet amb els diners en despeses, dietes i necessitats de la intendent?
Crear un panorama operístic al País Valencià del no-res, és voler jugar a ser Déu, amb els diners dels altres. Conreen, paciència i ja veurem.
.
