Parar compte al que puga prometre el PP seria una forma miserable de perdre el temps. En tot cas, sorprèn que els darrers dies Rajoy s’haja mostrat disposat a retocar l’artrítica Constitució vigent al llarg de la pròxima legislatura -posem per cas un mes abans que caduque, d’ací a quatre anys?-, a la manera gattopardiana: canviar el mínim imprescindible perquè tot quede aproximadament com està. I tots els presumptes retocs, costen diners al contribuent. A saber, blindar la monarquia, si pot ser derogant la primacia del mascle en la carrera successòria. En això de mantenir reis i papes sembla haver-hi prou unanimitat entre l’espanyolisme genètic o nacionalisme espanyol, des de l’extrema dreta fins a Podemos. Que també podrien fer una derrama i pagar-ho de les respectives butxaques particulars els que hi són partidaris d’aquest quiosc.
Una altra de Rajoy, donar alguna classe d’utilitat al Senat, atès que porta 36 anys sense que sapiguem a què dediquen allà el temps lliure considerant la magnitud de la factura. Donar alguna classe d’utilitat al Senat és una missió impossible. Fins i tot, encara que s’organitzaren un parell de trobades o aplecs senatorials a l’any per a parlar de les cireres del Jerte o de la collita del Rioja, els que manen de veritat en el món, vull dir els G-7 i similars, acostumen a tancar-se en un hotel un cap de setmana i aproven el compte d’explotació per a dos anys. Els menús, hostaleria, blindatges, policia i danys col·laterals en el mobiliari urbà derivats de les protestes globals, són bastant menors que mantenir l’actual balneari conegut com el Senat espanyol. I si algú (o alguna) defensa arguments més consistents que els que acostuma a fer servir la partitocràcia vigent, que alce la mà.
No recorde si Rajoy ha suggerit algun canvi més en la Constitució del 1978, més enllà d’intentar recentralitzar les competències de l’estat i evitar allò que ja s’esbrina inevitable: l’eixida, abans o després, de Catalunya i d’Euskadi, per eixe mateix ordre. Espanya continua sent un mal negoci i cada dia es fa més difícil trobar arguments per a quedar-s’hi. No obstant, va arribant l’hora que la retòrica estúpida, l’ús fal·laç del vocabulari polític, els escenaris comuns i l’insult a la intel·ligència deixen pas a les concrecions. És a dir, que ens expliquen, si poden, els avantatges de continuar sotmesos a l’espoli financer i a la colonització cultural, entre d’altres. I per què no seria millor i ens resultaria més rendible i productiva una relació correcta de veïnatge amb Espanya.
I en fi, dels grans misteris programàtics sobre la imminent campanya electoral, hi ha la incògnita sobre les propostes per a reformar el sistema de finançament autonòmic, el cobrament del deute històric, conèixer les balances fiscals amb els càlculs de flux monetari (com fan els estats federals d’arreu del món), i alguna coseta més. Com ara, les conseqüències de la campanya -i posteriorment dels resultats- en el govern de la Generalitat. A primers d’octubre es compleixen els cent dies de cortesia i ja no caldrà mirar pèl. Que de moment sembla que només té dret a criticar la caverna i ho porten d’allò més bé.
