Cada any mire de passar uns dies a Calella de Parafrugell, aigua de mar de Josep Pla. Sol ser una estada tranquil·la, de vida pausada. Una mena de contrapés a l’acceleració taquicàrdica en què vivim immergits la resta de l’any, fugitius de vés a saber què. Amb la regularitat compassada de les ones mediterrànies, aprofite els dies empordanesos per retornar a la lectura del mestre de la frase cartesiana i l’adjectivació justa; per a mi, l’escriptor més important de la literatura catalana del segle XX, si més no de la prosa no-narrativa.
Periodista de professió, Josep Pla va córrer tot el món informatiu del seu temps, i les seues cròniques, com les del seu amic Eugeni Xammar, encara són de gran interés per a entendre els esdeveniments crucials del segle XX a bona part d’Europa. No debades, segons confessava ell mateix, “veia la vida en forma d’article”. En paral·lel, va mantenir una activitat constant com a prosista, sovint a partir de la reelaboració de les seues cròniques. Un dels llibres més destacats, per al meu gust, és Madrid, l’adveniment de la República, en què narra en forma de dietari –el seu gènere preferit– els primers dies del nou règim republicà. El viatge a Rússia o El week end d’estiu a Nova York són, per la seua part, observacions quasi naturalistes de la vida quotidiana d’aquells indrets. La lectura d’autors com Montaigne, Pascal, Leopardi o Stendhal i els viatges conformen la visió planiana de la vida i de la seua literatura antiretòrica, sempre allunyada de la “pirotècnia verbal” i de l’afectació.
Sota els pins de la platja del Canadell, acabe de llegir La vida lenta, un llibre “produït” a partir de les anotacions de la vida quotidiana de Josep Pla al mas de Llofriu, on va viure bona part de la vida. He gaudit del seu estil inconfusible, però, llegit i tancat el llibre, no estic molt segur que tinguem dret de publicar aquells textos que l’autor mateix va descartar al seu moment. Insistisc, no n’estic segur, i ho deixe córrer. I tanmateix, vaig córrer a comprar-lo tan bon punt en van anunciar la publicació com ho faria si n’anunciaren un altre. Me’l vaig reservar per als meus dies empordanesos. El text no desdiu, sinó que confirma, certament, el “personatge” que ell mateix havia dibuixat al llarg de l’obra completa. La construcció del seu “jo” literari és, al nostre entendre, el major dels objectius vitals de Pla. Un “jo” lligat de manera indissoluble al seu paisatge per excel·lència: l’Empordà que jo torne a córrer a munt i avall, de Begur a Palau-Sator i de la Bisbal a Ullastret. Una comarca reinventada precisament gràcies a l’obra planiana, atent en les seues obvervacions a les professions populars, a la gastronomia del terreny o al capital social del casino La Fraternal de Palafrugell on anit vaig sopar unes torrades d’escalivada amb anxoves de l’Escala acompanyades d’un magnífic vi del país.
Em quede, amb tot, amb aquest Pla de vida tranquil·la al mas dedicat a la lectura i a l’escriptura, allunyat de la ciutat i del soroll com jo mateix faig aquesta setmana. Un personatge sense grans esperances ni objectius confessables a aquestes alçades de la vida, molt a prop de la figura de l’antiheroi d’André Gide o de Dostoievski, escriptors rellegits per Pla també de forma constant. Desgraciadament, Josep Pla no va tenir en vida el reconeixement que mereixia per raons de tipus extraliterari. La seua mentalitat conservadora i el rumor que havia estat espia de Franco durant la Guerra Civil van fer que alguns sectors de la cultura catalana li giraren l’esquena i li negaren medalles que s’havia guanyat frase a farse, adjectiu a adjectiu.
Un dels seus màxim valedors va ser Joan Fuster, un altre solitari que, tot i la discrepància ideològica, mantenia una admiració estilística i literària explícita per Pla i la seua obra. De fet, l’estil fusterià i moltes de les seues fonts d’inspiració beuen en part de l’obra de Josep Pla. No debades Fuster va prologar El quadern gris, dietari de joventut reelaborat en edat adulta, i una de les obres europees més rellevants de la literatura del jo. En la série Homenots, en què Pla retrata els personatges que considera més dignes d’admiració en les diferents esferes de la vida, excel·leix, com una resposta, el dedicat a Joan Fuster. “L’homenot era ell”, solia contestar amablement l’escriptor de Sueca quan li’n feies esment. En done fe a Calella de Palafrugell, amb la La vida lenta i un cava fresc entre mans.
