Primera. És hora ja que els diversos competidors –i els periodistes, per descomptat- denuncien el frau que practica Ciudadanos amb la publicitat truculenta de la seua cap de llista. Perquè Carolina Punset no és candidata a la presidència de la Generalitat. Si li pregunten on es troba l’escó que ocuparà abans que s’acabe 2015, la resident d’Altea coalitzada amb el PP en aquest municipi de la Marina defugirà la qüestió a fi d’evitar haver de revelar que el seu destí és Brussel·les. És el que té pactat amb el líder del seu partit, Albert Rivera. El canvi de cromos consisteix a que Rivera deixarà el Parlament de Catalunya per a aspirar a la Moncloa en les eleccions generals. Serà substituït per l’actual eurodiputat Javier Nart (o l’altre, Juan Carlos Girauta) i, ara sí, la Punset assolirà el seu objectiu quant a aspiració política i rendes associades. Ciudadanos necessitava candidat amb renom i Punset va accedir a la transacció. Fóra bo, per tant, que els encantats pel flautista de Hamelin –Albert Rivera-, caigueren en el compte que Ciudadanos exhibeix la mateixa transparència en la seua comptabilitat que a l’hora d’enganyar els seus votants amb els candidats que presenta.
Segona. Si el marge d’error de les enquestes resultara favorable a l’esquerra, caldria celebrar que el PSOE no s’haja precipitat cap a l’abisme al mateix ritme que el PP; que Compromís haja superat amb nota els resultats assolits fa quatre anys; que EUPV es mantinga malgrat les turbulències alienes a la formació autòctona, i que l’aliança electoral amb Verds, Esquerra Republicana i altres col·lectius reforcen la pluralitat i el compromís territorial d’aquesta opció. A més a més, els votants nacionalistes tenen una opció nítidament d’esquerres que dissipa qualsevol dubte sobre el marc de treball i l’àmbit d’influència de la coalició. Els nacionalistes espanyols també tenen múltiples opcions per a dipositar la papereta. En la hipòtesi optimista, Podemos suma per al govern multicolor de la Generalitat.
Tercera. L’aritmètica electoral, per la seua naturalesa, és incompatible amb el territori de les simpaties. En aquest negociat hi ha moltes variables que pertorben o alteren el resultat final. Des de la participació, fins a la conversió dels vots en escons. Això val, sobretot, per al segment d’electors més volàtils –ahir vaig votar A, però ara votaré B-, per als romàntics que pensen que qualsevol opció té possibilitats d’assolir representació si reuneix un grapat de vots, i per als que –equivocadament- pensen que el transvasament de votants de C a D no canviarà les expectatives. Qualsevol interessat pot fer servir un simulador –se’n poden trobar a la xarxa- per a entretenir-se amb els resultats en funció de les xifres que va incorporant-se a les caselles. Els exercicis demostratius són el millor tractament contra el dogmatisme i les falses il·lusions. Hi ha evidències que no es poden defugir. Si la participació és alta, calen més vots per assolir un escó (les enquestes preveuen una participació més alta que en 2011). La llei d’Hondt afavoreix el partit més votat (PP) i castiga la resta, sobretot els minoritaris. I a l’hora d’anar assignant escons, l’últim partit que haja superat la barrera del 5% esdevé letal per al PP, en treure-li els escons que, altrament, li millorarien els resultats. És a dir, que simpaties a banda, la coalició d’EUPV, Esquerra Republicana, Verds, etc., assoleix la categoria de vot útil a l’hora de determinar si hi haurà canvi polític a la Generalitat. O no.
