Els mitjans de comunicació ens assabenten de tant en tant del suïcidi d’algun xiquet assetjat. Jo no he viscut mai un desenllaç tan funest entre els meus alumnes, però dos anys abans d’arribar a l’IES Marginàlia hi hagué un homicidi motivat pel bullying. Un exalumne en matà un altre que li havia amargat l’escolaritat. “Temeu les reaccions dels covards”, ens adverteix la dita i convé fer-li cas. Una persona que l’han putejada tant pot tenir una reacció desmesurada.
Era una nit de dissabte. El líder dels assetjadors i els seus sequaços entraren al bar on era la seua antiga víctima i començaren a importunar-lo. Ho havien fet tantes vegades que no hi donaven importància, llevat que aquella volta va ser diferent. El xicot era amb unes amigues que no coneixien el seu passat de submissió i de sofriment, i la paciència d’ell havia tocat fons, amb la qual cosa l’arc es va trencar. A banda que s’havia promès que no tornaria a viure mai més, impassible, els afronts d’antany, en aquesta ocasió jugava en camp propi: vivia en aquella finca. Així doncs, va eixir al carrer enmig de les mofes dels agressors, pujà a sa casa, va agafar un ganivet de cuina i tornà al bar, on, en un canvi de papers revolucionari, el reu executà el botxí.
Aquesta mort hauria de pesar com una llosa sobre les consciències de tots els meus companys que visqueren de prop els episodis de bullying i no feren res per evitar-ho. Els qui ho intentaren que no em tinguen en compte les frases condemnatòries, perquè no van adreçades a ells. Tanmateix, als que sí que em referisc no els faran efecte perquè no en tenen gens, de consciència. O potser és el coneixement allò que els fluixeja més del compte. No sé què és pitjor.
L’any passat, a l’IES tenia un curs de 1r d’ESO on tots els alumnes eren de Faruest; per qüestions d’autobús i de menjador escolar. Els professors sabíem que a una xiqueta, que estava repetint, no l’apreciaven en absolut i per tant vigilàvem que no es passaren amb ella. És una alumna que falta molt a classe amb l’excusa que està constipada o malalta de la gola. De colp i volta deixà de venir-hi durant un mes. La tutora telefonava els pares i aquests la feien passar amb raons. Finalment avisàrem els Serveis Socials, els seus treballadors es personaren en sa casa i, en comprovar que no tenia cap malaltia, van fer un ultimàtum als pares. Aquests els van prometre que la filla tornaria a l’institut en qüestió de dos dies i ho van complir. La vespra, però, hi enviaren el seu fill gran –de 20 anys– amb la lliçó ben apresa. “Tota la culpa la teniu els mestres!”, ens havia de dir i a fe que ens ho digué.
El primer punt és neutralitzar els agressors perquè l’assetjament cesse. I em fa llàstima dir-ho, però també hem d’estudiar la víctima per detectar, ai!, quina cosa fa que ofèn tant els seus martiritzadors. Segurament deu ser respirar, o existir. Ja se sap: els jueus van ser els principals responsables que els nazis tractaren d’exterminar-los de la faç de la Terra. Com les dones, que estan exigint que les violen per ser tan boniques. I com els uns i les altres, totes les víctimes que han comès el pecat de nàixer, sabent que amb la seua existència molestaria els psicòpates criminals.
Mateu Lluís Vives
