Que jo sàpia, tots els humans podem patir zones d’ombra en un moment o altre de la vida. Els en diré una que se sol produir bastant en els claustres de professors: t’alegres quan un company és odiat pels alumnes. Penses que mentre li tinguen mania a ell no te’n tindran a tu, que podràs surar com l’oli, mal que siga tremolant.
Per descomptat, com més mesquí ets, més t’alegres de les desgràcies del proïsme.
Moltes vegades estem convençuts que el nostre company odiat s’ho mereix. Potser sí, però bé caldria que tinguérem en compte que cap geperut no es veu la gepa i que en aquesta vall de llàgrimes tots solem estar com a mínim carregats d’espatlles. Sovint malparlem dels marcats entre els companys i, allò que és pitjor, fins i tot amb els alumnes. Per actuar així s’ha de ser especialment bord: afegir llenya al foc, rabejar-se cruelment en les desgràcies dels altres. Zona d’ombra.
Siga com siga, el problema t’arriba quan aquest company es mor, es jubila o canvia de centre i queda vacant el títol de “Professor més odiat”. Els qui continuem al col·legi tenim un cangueli damunt que la camisa no ens toca l’esquena.
Ara els propose un exercici dolorós: traslladen l’aflicció d’aquest mestre avorrit per tothom a un infant o un adolescent. Els diré el terme en anglès per si no m’he explicat prou bé: bullying. A aquesta plaga terrible em referiré tot seguit, ni que siga sumàriament.
En el meu exercici professional l’he vist de prop moltes vegades, per desgràcia. Gairebé en cada classe hi ha un alumne que és objecte de mofa per part dels companys. Tots els casos no són d’intensitat suprema ni irreversibles, però el malfadat que pateix el rebuig dels altres ho passa molt malament, se li fa una muntanya assistir al col·legi.
Disposar de recursos econòmics ajuda a minimitzar el problema, no a eliminar-lo del tot. Puc citar, com és ara, uns quants casos d’amics i de coneguts meus que han hagut de canviar els seus fills de centre perquè al que anaven els tenien amargats. S’havien acarnissat amb ells bàsicament perquè eren massa persones, massa estudiosos i massa intel·ligents. Per bé que no cal destacar per dalt ni per baix: és suficient que un o dos líders malvats de la classe t’assenyalen amb el dit perquè els altres s’afegisquen al cor d’abusadors. Amb açò no estic dient que tots els alumnes d’una aula siguen maleïts, no. N’hi ha prou que ho siguen quatre o cinc i que aquests tinguen acovardits els restants, on n’hi ha que tenen bons sentiments i saben que no estan actuant bé, però els subjuga el llast de la inèrcia. I sobretot el de la por: mentre es claven amb ell no es clavaran amb mi. Zona d’ombra.
A hores d’ara tinc una companya de claustre la filla de la qual està patint greus problemes de bullying. Ella és d’un altre poble i un dia em demanà opinió: ¿faria bé de dur la filla al nostre institut? Li vaig dir que sí, que era molt lamentable haver de canviar la xiqueta de centre i de localitat, però que jo creia que sí. ¿Però saben vostès què la frena? No està segura que els nostres companys tractaran com cal la seua filla. És fort, eh?
Quant als professors d’allà, les vegades que la meua companya ha anat a queixar-se’n li han dit que ells no hi havien observat res anòmal, que devien ser figuracions de la seua filla. No hi ha més cec que el qui no vol veure-hi.
Canviar d’institut un alumne perseguit no és la panacea universal, el remei infal·lible, compte fet que al nou centre arriba abans la seua fama d’alumne assetjat que no ell mateix. I ja l’estan esperant les forces del mal per continuar torturant-lo.
Un matrimoni amic va traure la seua filla de l’altre institut de Nova Madriles i la matriculà en un col·legi de monges del poble veí. La xiqueta és llesta i sociable i de seguida va fer-hi amigues, amb qui eixia les nits de dissabte. Els pares la portaven amb cotxe i a l’hora convinguda tornaven a buscar-la. Massa bonic, massa felicitat per a una adolescent estigmatitzada. Una nit de dissabte tingué la mala sort que un grup d’antigues companyes seues havien anat de festa al mateix poble, coincidiren en un pub i li pegaren tal pallissa que hagué d’estar ingressada tres dies en una clínica.
Mateu Lluís Vives
