Quan ocorre una matança com aquesta darrera als EUA, a Orlando, tot el món s’entristeix, com es lògic, i comenta la seua pena. Però, és una desgràcia que açò haja d’ocórrer perquè dos o tres persones més comencen a adonar-se del món en què vivim. Encara hi ha gent a què açò li sorprèn i la qual potser no és molt conscient de la realitat, perquè, si anem més enllà, podem afirmar que les massacres són el final tràgic de la vida quotidiana de molta gent. Vivim en la diversitat, però no sabem respectar-la.

Consignes tan dites i tan assumides per la ciutadania (sempre parlant en termes generals), es converteixen en paraules buides, sense cap sentit, perquè és molt senzill ser tolerant i respectuós de paraula però, ja no tant, actuar en conseqüència en la nostra vida quotidiana.

-Jo no sóc racista, -El meu xiquet/a comença l’escola, hem agafat aquesta perquè no té tanta immigració, tot el que siga per la seua educació. -No es pot tolerar, condemne la homofòbia, -Mamà em diuen a l’escola que no puc tindre novia perquè sóc una xica.

I, tantes altres que hem assumit com a pròpies, perquè som d’esquerres, perquè som progressistes, perquè no tolerem les retallades (mentre m’afecten) i perquè, ara, pujar-se al carro del canvi pot ser la meua eixida particular. Sóc tolerant, respectuós, accepte la llibertat d’expressió, la diversitat cultural, ètnica… Però, sempre que afecte el veí i no ens adonem que qualsevol massacre d’aquest tipus, racista, homòfoba, masclista, etc. és la batalla personal que moltes persones estant patint dia a dia. És molt fàcil condemnar els assassinats i demanar un món millor a través de les xarxes, com de qualsevol altre mitjà de comunicació, inclosa la nostra pròpia paraula. Però, tot canvi comença per les nostres actuacions diàries i per ser conscients que els prejudicis, si no ens els llevem de damunt, mai ens faran lliures i mai ens deixaran lluitar pel que molta gent anomena “un món millor”. Hem de començar a valorar el diàleg, a oblidar-nos dels personalismes, els egos i a adonar-nos que tots i totes necessitem un canvi, que sentim des de l’ànima, si volem gaudir de les nostres vides amb dignitat.

El canvi institucional pot ser l’ajuda, pot ser l’espenta, però s’ha de començar a treballar per un canvi social, molt arrelat per tot el món i, més encara, segons d’on ets i on vius. Per a respectar la nostra terra, la nostra parcel·la del món i els nostres arrels, hem de tindre assumit que la diversitat existeix i que forma part de les nostres vides quotidianes.
Necessitem un canvi a les institucions, però, com ja he dit en diversos articles, el canvi estructural i ideològic és molt més important, molt més dur i molt més complicat i important.

Emi Tirado. Iniciativa PV. Coalició Compromís.

Comparteix

Icona de pantalla completa