El valencianista republicà Vicent Marco Miranda ha estat un d’aquests personatges modèlics el record del qual ha estat segrestat, condemnat, al més oprobiós dels silencis. El país, encara hui en dia, s’emmiralla i es recrea en figures heretades de la restauració monàrquica i, en menor mesura, en personatges de segona fila que van contribuir a la domesticació política dels valencians durant l’enganyosa transició democràtica.
Certament, en un context com el nostre, Marco, republicà, precursor del valencianisme progressista sorgit a les acaballes de la dictadura, pot arribar a resultar una figura molt incòmoda. Periodista de talent i dirigent polític vocacional, el borrianenc es va caracteritzar, sobretot, per la seua honestedat i la seua valentia.
De l’anarquisme de la seua joventut, Marco va evolucionar cap al republicanisme blasquista i va ser amb el conegut escriptor amb qui va lluitar contra la dictadura de Primo de Rivera, jugant-se la pell. Va ser també regidor de l’Ajuntament de València durant molts anys i primer alcalde republicà del cap i casal. Durant els anys de regidor, contribuí a la modernització de la capital del país. A Madrid, com a diputat, va ser l’únic que va tenir valor d’enfrontar-se a la matança que l’exèrcit dirigit per Franco va fer entre la població civil asturiana revoltada el 1934. Només ell va ser capaç de portar davant de la Fiscalia de la República l’actuació criminal dels militars després d’investigar, sobre el terreny, els fets. Un gest que diu molt de la seua fortalesa moral, de la seua valentia i del seu compromís amb els valors democràtics. I no sols això, sinó que va ser també un dels pocs diputats que va enfrontar-se a la dreta espanyola sense complexos a causa dels nombrosos casos de corrupció que –com hui mateix– van protagonitzar.
Més endavant, a punt d’esclatar la guerra, Marco va alçar, sobre les runes d’un blasquisme entregat en cos i ànima al lerrouxisme reaccionari, Esquerra Valenciana, una formació política germana del partit de Lluís Companys, defensora d’un valencianisme sense complexos. El seu partit va agrupar el bo i millor del valencianisme i va despertar l’entusiasme de molts ciutadans il·lusionats amb un futur per al país lluny del jou tant del centralisme com del provincianisme més claudicant.
La guerra, però, ho va capgirar tot i Marco va esdevenir una víctima més del franquisme sanguinari. Hauria pogut anar-se’n, fugir com tants altres van fer, però va preferir quedar-se per dignitat, per no haver d’abandonar els seus fills a una incerta sort. Ocult durant vuit anys, just fins el seu decés, va dedicar-se a reflexionar sobre el que havia estat el seu temps, especialment sobre quines havien estat les causes de la derrota de la República. Marco, sense rancúnia, apunta a la feblesa, a la priorització dels interessos personals i partidistes com a alguns dels motius principals d’una derrota que es va estar gestant des del primer moment. Una diagnosi que, aplicada al nostre temps, podria resultar d’una gran utilitat sobretot a l’hora de determinar quin són els principals esculls a una possible eixida de l’atzucac autonòmic en què es trobem.
Ateses les circumstàncies actuals, les d’un País Valencià condemnat per l’estat espanyol a la irrellevància, permanentment encalçat per una dreta corrupta i limitat per una esquerra centralista, recordar Marco, posar-lo en relleu, ja és en una victòria contra la resignació, el primer pas per a construir un País Valencià més democràtic, reconciliat amb ell mateix i republicà.
Francesc Galiano, president d’ Esquerra Republicana de València
