Avui commemorem, com cada any, la desfeta d’Almansa, aquella batalla on les tropes austriacistes van ser derrotades i, a partir de la qual, els botiflers van fer-se amb el poder al nostre país. A més a més, va significar la pèrdua de la independència política que els valencians havíem gaudit des de quasi cinc-cents anys abans.
Tanmateix, però, i contra tot pronòstic, els valencians seguim existint. Som una realitat tossuda que no han estat capaços d’esborrar del mapa; de Vinaròs a Oriola som valencians i cadascú sent la valencianitat a la seua manera, la sent en valencià o en castellà o en àrab o en urdú… Hi ha una part d’aquesta valencianitat, però, d’aquest atzar del destí d’haver nascut o d’haver vingut a viure ací, que tots, els més de cinc milions d’habitants d’aquest país vivim de la mateixa manera: el maltractament, la mala governança des de Madrid, la sensació de pintar entre poc i gens quan es prenen decisions que ens afecten.
És el País Valencià l’únic territori de l’Estat que, sent més pobre que la mitjana, aporta més diners que rep en inversions, som el territori els interessos del qual estan pitjor representats a Europa per negociar les ajudes de la Política Agrària Comuna, som l’únic territori amb llengua pròpia sense ràdio ni televisió en la nostra llengua, i res d’açò fa l’efecte que canviarà.
Som esclaus d’unes polítiques que van en contra dels nostres interessos, som víctimes d’un Govern espanyol que ens maltracta siga del color que siga. Deia John Locke que “robar i destruir la propietat de la gent o reduir-la a esclavatge [situa el governant] en estat de guerra contra el seu poble, que queda […] lliure d’acudir al recurs que Déu ha donat a tots els homes contra la força i la violència”, és a dir, acudir al dret a la rebel·lió, a la insubmissió, a crear un nou statu quo on els valencians puguem ser governats amb justícia i equitat i això dins d’Espanya, mai no ha passat. Ens van prendre el nostre Regne, guanyem la nostra República? Només depèn de nosaltres.
Tanmateix, però, i contra tot pronòstic, els valencians seguim existint. Som una realitat tossuda que no han estat capaços d’esborrar del mapa; de Vinaròs a Oriola som valencians i cadascú sent la valencianitat a la seua manera, la sent en valencià o en castellà o en àrab o en urdú… Hi ha una part d’aquesta valencianitat, però, d’aquest atzar del destí d’haver nascut o d’haver vingut a viure ací, que tots, els més de cinc milions d’habitants d’aquest país vivim de la mateixa manera: el maltractament, la mala governança des de Madrid, la sensació de pintar entre poc i gens quan es prenen decisions que ens afecten.
És el País Valencià l’únic territori de l’Estat que, sent més pobre que la mitjana, aporta més diners que rep en inversions, som el territori els interessos del qual estan pitjor representats a Europa per negociar les ajudes de la Política Agrària Comuna, som l’únic territori amb llengua pròpia sense ràdio ni televisió en la nostra llengua, i res d’açò fa l’efecte que canviarà.
Som esclaus d’unes polítiques que van en contra dels nostres interessos, som víctimes d’un Govern espanyol que ens maltracta siga del color que siga. Deia John Locke que “robar i destruir la propietat de la gent o reduir-la a esclavatge [situa el governant] en estat de guerra contra el seu poble, que queda […] lliure d’acudir al recurs que Déu ha donat a tots els homes contra la força i la violència”, és a dir, acudir al dret a la rebel·lió, a la insubmissió, a crear un nou statu quo on els valencians puguem ser governats amb justícia i equitat i això dins d’Espanya, mai no ha passat. Ens van prendre el nostre Regne, guanyem la nostra República? Només depèn de nosaltres.
