Un país de valencians amb llengua de valencians, que és la nostra manera de dir —tot parafrasejant Joan Fuster— un país de catalans amb llengua de catalans; aquest era el país sorgit de l’expansió dels catalans pel litoral mediterrani de l’antiga Alandalús. Ah!: aleshores, en temps forals, incloïa la vila reial de Cabdet i —val a dir-ho— no en formaven part la comarca de Requena i Utiel ni les terres de Villena i Saix. Comptat i debatut, un país, de Vinaròs a la punta meridional de la Foradada, que era valencià —o sia, català— en cos i ànima, incloses comarques amb el segell avui dia de castellanoparlants quan aleshores no ho eren. Fixeu-vos —a tall d’exemple— que la cartoixa de Vall de Crist, a l’alt Palància, on fou prior Bonifaci Ferrer (el germà de sant Vicent), sempre ha estat anomenada Vall de Crist i que la capital comarcal Sogorb sempre ha estat Sogorb («Segorbe» és una castellanització tardana), d’aquí el cognom derivat. La resta de l’Alt Palància, com l’Alt Millars, els Serrans, el Racó d’Ademús, la Foia de Bunyol, la Vall de Cofrents, la Canal de Navarrès i la major part del Baix Segura eren habitades, però, per uns altres valencians. Ells se’n deien, si de cas, balensiyīn, en la seua algaravia o neoàrab dialectal valencià. Parlaven àrab, sí, àrab valencià, la qual cosa no nega que, per pressió sociolingüística, que n’hi havia, l’elit de les comunitats àrabs valencianes també sabera el català dels cristians, que el sabia. En 1360, tenim notícia que el batle d’Elx obligava a usar el català al recaptador de les rendes de la comunitat musulmana, de nom Mahomat Alfoll, i aquest, a la força, les traduí al «cristianesc». Altrament, també hi havia senyors cristians de mudèjars —de moros— que coneixien i parlaven la llengua dels seus vassalls, com era el cas de Gisbert d’Oms de Bonastre, senyor de Relleu, o d’Eixièn Roís de Corella, comte de Cocentaina.
Al sud, a la vall del Vinalopó i el Baix Segura, el bisbe d’Oriola, el valencià Josep Esteve (era natural del cap i casal del Regne) es queixava, en maig de 1595, al rei (Felip I de València, II de Castella) per «ser las mujeres [les dones de moriscos] tan obstinadas y tan adversas a nuestro lenguaje [català o castellà] y más en tierras tan grandes y en lugares tan poblados como tiene este obispado, en los cuales viven pocos cristianos viejos». Aleshores no existia l’escolarització obligatòria, els moros continuaven ignorant la llengua dels cristians i arran d’això, segons el bisbe, no hi havia manera d’inculcar-los la doctrina cristiana. El bisbe Esteve enumera al rei, a més a més, algunes de les poblacions de «cristians nous» (o criptomusulmans) del seu bisbat: el Raval d’Elx, Crevillent, Asp, Novelda, Petrer, Monòver, Albatera, Coix, Redovà i la Granja de Rocamora; i fa especial menció a Asp i Crevillent, que «son poblados de la más dura y obstinada gente que hay en toda esta diócesi».
El trasbals que significà l’expulsió —neteja ètnica— dels moriscos en 1609 esborrà l’algaravia del Regne dels valencians i, en moment de tanta feblesa institucional, provocà la irrupció del castellà poderosament en la nostra terra, ja no com a llengua de l’elit que pretenia imitar els gustos i les formes de la cort de Madrid, sinó com a llengua d’una gran part dels nouvinguts que venien a substituir els foragitats. L’interior i el migjorn valencià es castellanitzaren. El camp del Baix Segura deixà de parlar l’algaravia, però tot seguit abandonà de mica en mica la llengua del Regne, substituïda pel castellà de la veïna Múrcia. A la fi del segle XVIII, si creiem les Observaciones d’Antoni Josep Cavanilles, l’horta d’Oriola era lingüísticament castellana, com Asp i Montfort al Vinalopó Mitjà. Parlaven un mal castellà, com també indica Cavanilles, però castellà era.
Cabdet, després del «mal d’Almansa» (1707) passà a Castella. En canvi, Villena i Saix, castellanes, el liberalisme decimonònic espanyol les incorporà a la nounada província d’Alacant (1836); i, finalment, Requena i Utiel, castellaníssimes, foren agregades a la província de València (1851). Valencians des de 1836 i 1851; si de cas, alacantins provincials i valencians provincials, o valencians administratius a tot estirar, el règim sorgit de la II Restauració borbònica, com tampoc els altres que l’han precedit, mai no s’ha proposat, a dia d’avui, convertir aquestes localitats a la valencianitat. Són País Valencià? Històricament no; en el futur no ho sé. Ara bé, que siguen el que vulguen, però, si us plau, que no siguen un entrebanc al redreçament d’un país massa llatzerat per les envestides de la monarquia borbònica de la Meseta. Els valencians, en definitiva, no tenim culpa que, des d’un despatx de Madrid, els feren administrativament valencians.
David Garrido
