Allò explica perquè el PP reprèn ara la vella proposta socialista de reforma de l’elecció d’alcaldes. Sota la coartada de la lluita contra el transfugisme, el PSOE, greument afectat per una progressiva pèrdua de suport electoral, va proposar l’elecció directa dels alcaldes en tres ocasions: mitjançant una proposició de llei de finals de 1998 (Borrell), oferint al PP una negociació sobre aquest tema en 1999 (Almunia) i de nou en el marc d’una reforma local més ambiciosa en 2002 (Zapatero). Cap d’eixes propostes va trobar llavors resposta d’un PP que gaudia d’un saludable vigor electoral.
Però ara, davant la pèrdua de poder local que el PP s’olora, els conservadors estan disposats a modificar a favor seu, a correcuita i encara que siga sense consens, les regles del joc per tal d’intentar salvar uns quants centenars d’alcaldies i un grapat de diputacions en territoris en què, com al País Valencià, ha tingut fins ara els seus graners electorals i en els quals no podria suportar un minvament del seu poder local sense córrer el risc d’una pèrdua encara més sagnant de vots en les posteriors eleccions generals de 2015.
Resulta grotesc que el Sr. Rajoy, capdavanter de la unitat estatal i clar enemic de nacionalismes dissolvents, promoga una reforma per a l’elecció directa d’alcaldes que, per poc que es repassen dades d’anteriors comicis, podria donar lloc a unes quotes de poder local inèdites a partits polítics nacionalistes, tant al País Basc com a Catalunya, a més d’alguna eventual sorpresa en municipis de Galícia i el País Valencià. I açò sense descartar que encoratjats per una fórmula que preveu la passada a segona volta dels dos candidats més votats, sempre que cap d’ells haguera superat el quaranta per cent dels vots inicialment emesos, forces com COMPROMIS, PODEM, EUPV o, fins i tot, col•lectius socials independents foren capaços d’acordar candidatures conjuntes que estimularen la participació electoral d’una ciutadania farta de les maniobres dels grans partits tradicionals, donant així al trast amb els objectius de la reforma del PP.
Si realment es desitjara enfortir la democràcia local, la modificació del sistema d’elecció d’alcaldes no és la millor manera. Una veritable reforma democràtica passa per retornar als municipis les competències en serveis públics en els quals han demostrat la seua eficàcia o establir un mecanisme equitatiu de finançament local. I segueix per obrir i desbloquejar les llistes electorals, ampliar el catàleg i millorar les condicions per a la participació i consulta popular, així com establir mecanismes de transparència, rendició de comptes i control de l’acció dels governs locals.
I si, a més de tot açò, s’arribara a la conclusió generalitzada de que l’elecció directa d’alcaldes pot millorar la vida democràtica local, caldria regular com a contrapès la revocatòria de mandat per iniciativa ciutadana, tal com ja existeix i funciona des de Colòmbia, Argentina o Equador, fins a Canadà o l’Estat de Califòrnia.
Mantindre que l’elecció directa d’alcalde és més democràcia, tal com pretén presentar-ho el PP, és una falàcia, un engany, un suposat regal, enverinat, a la ciutadania valenciana.
Antonio Montiel Márquez.
Advocat i Professor de Ciència Política i de l’Administració. Universitat de València
