Afirmacions semblants hem sentit de Morera o Baldoví. Però fixem-nos com s’ha desplaçat subtilment el missatge de fa quatre mesos. L’objectiu ja no és constituir una plataforma política valencianista. Res es diu en aquests dies d’aconseguir un “grup valencià” propi. L’objectiu al qual apunta Mónica és el de formar un govern, un govern espanyol, clar. Pel que sembla l’orientació valencianista ha quedat prou esmorteïda i una vegada més ens toca ofrenar “noves glòries a Espanya”, tot i que en aquesta ocasió les glòries són d’esquerres, que sempre som millor, no? Que la política valenciana es jugue en el marc conceptual de l’espanyolisme no em deixa perplex. És allò habitual. El que em deixa perplex és la facilitat que es pot tenir per dir una cosa i fer un altra. Argumentar que Espanya es troba en una “situació d’emergència” i dir que és el moment de fer una “única oferta electoral” i no convidar a eixa plataforma a un partit valencianista com és ERPV no deixa de ser una mostra de doble discurs. La seua incorporació no aportaria molts vots, però sí coherència al discurs de Mónica et alter. I més quan després, possiblement, caldrà pactar amb la secció catalana d’eixe partit, la caporala del govern. Quina manera de començar amb mal peu, no?
Per als que volem, com és el meu cas, que la política valenciana es configure al voltant d’un projecte de país i pensem que tot està per fer i tot és possible, que de sobte es perda la dimensió valencianista del projecte, dimensió que va ser el missatge clau de fa quatre mesos, ens sembla lamentable. Si es parla d’una “única oferta electoral” no es pot excloure a priori cap partit valencianista. I això s’ha fet. O es canvia el discurs o es canvien les accions, però entre tots dos ha d’existir coherència i, a hores d’ara, no existeix. Dintre de Més Algemesí treballem colze amb colze membres d’Iniciativa, del Bloc, d’ERPV i independents. Nosaltres diguérem que anàvem a sumar i això hem fet. El que no es pot fer, per ètica política, és apuntar cap a una direcció i caminar cap a la contrària.
Si a això li sumem que l’entrada d’ERPV en la plataforma permetria sortejar la interpretació restrictiva de la mesa del Congrés i possibilitaria la formació del grup parlamentari valencià, el “cordó sanitari” que s’està gestant al voltant d’ERPV resulta inexplicable. La confluència de Podemos i IU en l’àmbit estatal ens situa novament en la “casella d’eixida” de post20D. Ni Compromís ni Podemos ni EU hauran competit entre ells. Però l’entrada en la plataforma valenciana d’Esquerra Republicana canviaria la cosa. A Catalunya, Esquerra Republicana sí s’enfrontaria a En Comú Podem -o com vaja a dir-se- que estaria al grup parlamentari de Podemos. D’entrar ERPV en la plataforma, aquesta no tindria vinculació amb un grup parlamentari, sinó amb dos. On deurien anar: al grup de Podemos o al d’Esquerra Republicana? Per eixe “conflicte” es pot i es podria reclamar, d’acord amb l’article 23.2, la constitució d’un tercer grup parlamentari valencià que evitara el conflicte. Però igual a algú de Madrid no li interessa que tinguem veu pròpia i ens vol al seu aixopluc.
Lamentablement, per motius que desconec, o no, aquesta possibilitat, que en Compromís coneixen, no s’ha posat seriosament damunt la taula. Per l’experiència, dolorosa, del 20D, ja sabem què intentarà la mesa del Congrés sobre el pacte a tres que s’ha configurat. És evident, doncs, que no és una prioritat dels polítics valencianistes el tenir un grup parlamentari d’estricta obediència valenciana, sinó que tot sembla que anem a diluir el valencianisme polític o bé, com feren els catalans i gallecs de les confluències, en un grup d’obediència espanyola, o bé, com férem nosaltres, en el grup mixt.
En definitiva, una vegada més les guerres intestines ens impedeixen caminar cap a una confluència de les forces valencianistes. Fidels a la nostra tradició, deixem passar un tren que, pense, ens interessava agafar i ho fem per ser “ofrenadors”, d’esquerres, però “ofrenadors”. Res nou sota el cel.
Josep Bermúdez
Portaveu i regidor de Més Algemesí
