Un pas més enllà

La condició humana necessita de mites, imaginaris i recordatoris de dates importants, la majoria de les quals fan referència a derrotes, éssers mitològics o desastres de qualsevol tipus, que anys després fan de la seua commemoració un esdeveniment assumit pel poble com part de la seua història.M’ha cridat sempre l’atenció el fet de que en l’imaginari popular es sacralitzen fites negatives, derrotes en batalles, tragèdies de tot tipus que mereixen ser esborrades de la memòria col.lectiva, però que amb la temor intrínseca de les persones son celebrades no amb un merescut i solemne reconeixement, més bé amb un to festiu i de vegades reivindicatiu del que hagués pogut ser i, malauradament, no va succeir. Pels catòlics, per posar un exemple, són rebudes amb més fervor religiós les processons en record de la crucifixió de Jesús, que les derivades del seu naixement, probablement per la morbositat que genera l’idea de la mort, per damunt de l’alegria que suposa l’arribada d’una nova vida.

És per això, entre altres coses, per les quals sempre m’he sentit tan republicà, en primer lloc la data de commemoració, el 14 d’Abril i no el 18 de Juliol, dia de la desfeta final. Vitalitat, il·lusió, esperança per un poble humiliat, maltractat, inculte, però amb moltes ganes d’ajustar comptes amb uns règims polítics que per falta de legitimitat democràtica (Primo de Rivera) uns, o per no haver sabut ampliar la seua base social (Cánovas-Sagasta) altres, s’havia convertit en un problema de primera magnitud.

Més o menys com ocorre en l’actualitat, on els polítics viuen en una realitat paral·lela, arribant a oblidar les raons per les que van ser escollits, que són per gestionar correctament al menys allò que és públic, sense malbaratar-lo o directament destruir-lo, sumant entre tots per a que el conjunt de la societat se senti còmode i representat.

Amb la mort de Suárez cal tancar vells models que en el seu moment podrien tindre la seua raó de ser, però que ara son entrebancs pel desenvolupament d’una societat moderna i veritablement democràtica; hi ha que recuperar l’esperit inconformista i no defallir en l’esperança de que un dia ben proper puguem gaudir d’una festa democràtica com la de les eleccions municipals d’aquell llunyà 12 d’Abril en les quals es varen posar les bases del que dos dies més tard va passar, la proclamació de la Segona República.
És qüestió de prendre consciència, de prendre partit, d’agafar la llibertat amb les nostres mans, de tornar a espentar tots a una l’estaca per a poder somniar amb una democràcia real, plena i participativa de veres, cal, per tant, anar un pas més enllà. I reconèixer, per descomptat, a tots aquells lluitadors que varen deixar-se la vida en els nostres pobles, en les nostres ciutats, defensant un model de convivència col.lectiva democràtic, sense reis, ni dictadors ni militars ni capellans atemorint al poble; no és obrir ferides, és tancar-les amb dignitat.

Salut i República

Juan M. Segarra
Iniciativa del Poble Valencià. Coalició Compromís.