Amb les excepcions homosexuals que calga, les interines són l’alegria dels claustres des del punt de vista masculí. Els interins, l’alegria de viure de les professores. Ara bé, les interines i els interins no són sempre joves, alegres i desimbolts, sinó que de tant en tant n’arriba algun amb problemes psíquics greus. Llavors els alumnes, en comptes de fer-se’n càrrec i tractar-lo amb consideració, s’hi acarnissen.
El cas més extrem que hi hem tingut és el d’una dona que deu rondar la quarantena. Dic que deu rondar perquè una de les recialles de la seua malaltia és que vesteix de manera extravagant i no s’arregla mai els cabells, per tant és molt aventurat endevinar quants anys té. La mirada ara perduda, ara estràbica, i la parla vacil·lant acaben d’evidenciar la seua tara.
Uns dies ve més dopada que no uns altres. Açò els alumnes també ho han detectat i li han tret de malnom la Farlopera.
Des del punt de vista acadèmic és una professional extraordinària, però no li deixen demostrar-ho. En les seues classes pot passar de tot: bregues, crits, insults, amenaces, avions solcant l’aire, llançament de bolígrafs, d’estoigs i de motxilles, trucades pel mòbil, música…
A ella la insulten, l’amenacen, la cusen a clarionades, l’espenten i un dia fins i tot va ser bufetejada per un alumne de 4t. A mi em va confessar que té molta por que la tiren de dalt l’escala a baix.
Hora rere hora se sentien els seus crits d’histèria i d’impotència.
Tots érem conscients d’aquesta situació, però ningú no actuava per imposar disciplina, restablir la dignitat de la companya i, no ho oblidem, fer valdre el dret a estudiar dels alumnes que ho desitjaren.
El seu estat anímic empitjorava d’un dia per l’altre. Quan ja no va poder més, enganxà dues redaccions al plafó d’anuncis de la sala de professors. Eren d’un alumne i d’una alumna i hi descrivien l’infern que tots coneixíem. No anaven amb contemplacions a l’hora de denunciar el salvatgisme i la humanitat zero d’alguns dels seus companys de classe; reivindicaven així mateix els drets morals i laborals de la professora i exigien, a qui corresponguera, que actuara immediatament i aturara tanta estultícia. Com a primera provisió demanaven l’expulsió fulminant dels alumnes més incivils.
Quan el cap d’estudis va llegir els escrits, cridà la professora al seu despatx i li va endinyar una esbroncada apocalíptica. ¿És així com ha de funcionar un institut: desoint les crides al civisme i fent costat al vandalisme més atroç?
Com que per aquells dies va ser convocat el concurs general de trasllats, vaig considerar que jo ja havia viscut prou indignitats en aquell institut de baixa estofa i que era qüestió de demanar plaça al VIP, on s’acabava de jubilar la mestra de valencià.
Va ser presentar els papers als Serveis Territorials i començar a sentir-me deslligat del Marginàlia, on, a pesar d’haver-hi treballat 13 cursos seguits, no m’hi he sentit mai integrat del tot.
-Me’n vull anar del meu institut perquè estic fart que no es castigue mai cap barrabassada! –vaig manifestar al director del VIP en una visita de cortesia.
Li havia alegrat el dia. Me’n vaig adonar a l’acte. La seua felicitat completa hauria estat poder-ho gravar perquè ho passaren al telenotícies de Tele Madriles. ¡Per fi un professor del Marginàlia declarava públicament el que tot el món ja sabia: al VIP s’havien quedat els bons professors, la crème de la crème, mentre que el rebuig havia estat desterrat a les tenebres exteriors!
L’endemà el cap d’estudis em cridà a consultes. Les meues declaracions no havien eixit en la televisió local, però el boca a orella havia fet que corregueren com una traca per tot el poble.
-Tu ens has desprestigiat a nosaltres, però ara nosaltres et desprestigiarem a tu i sabràs què és bo! –m’amenaçà amb un deix de somriure cínic als llavis. El rictus del derrotat.
Com que el desordre estava atenyent unes cotes de jutjat de guàrdia, el director no tingué un altre remei que convocar un claustre extraordinari per tal de prendre alguna mesura.
Passava una cosa molt interessant. El curs anterior s’havien jubilat dos mestres i l’Administració havia amortitzat les seues places. Aleshores alguns llicenciats havien d’entrar també en 1r i 2n d’ESO i havien tastat el pa que s’hi donava. Per a ells s’havia acabat veure els bous des de la barrera i doctorejar sobre el capteniment dels pobres mestres, que sempre transitàvem aquells camps de mines.
El primer a fer ús de la paraula va ser Milhomes. Disc caduc i ratllat, es limità a dir el de sempre, que hi havia mestres que encara no portaven cinc minuts de classe i ja havien expulsat algú.
Jo no sé què li vaig replicar i de sobte botà el cap d’estudis fet una fera i m’acusà de racista. Volia que constara en acta perquè em castigaren penalment. Vaig fer el suec i ell començà a divagar sobre la nova croada antiabsentista que es disposava a iniciar. Un discurs avorridíssim que trencà la dinàmica in crescendo d’un claustre que, a pesar que plovia sobre mullat, prometia ser més entretingut que no els altres.
Quan s’acabà el rotllo al·lucinat del cap d’estudis va prendre la paraula el secretari, que no volgué ser menys ceba que els seus companys de directiva i va pronunciar una conferència magistral sobre com s’havien de conduir els cursos difícils. No sé per què no ens en feia una demostració pràctica agafant-los ell. Obres i no paraules.
Ara el disc ratllat seré jo: aquest estirat pretensiós té una classe amb una alumna només i, en l’altra, n’hi ha cinc o sis. La resta de les hores les passa a secretaria. Cal ser garrulo: en les seues circumstàncies privilegiades pretenia donar lliçons de pedagogia, didàctica i ordre públic a uns mestres que, de manera unànime, reconeixíem que ja no sabíem què fer per impartir la docència i no morir en l’intent.
Això no obstant, li perdone totes les parides que havia dit fins a aquell moment, perquè les manifestacions que va fer a continuació provocaren un terratrèmol. En poques paraules exposà que el cap d’estudis havia demostrat la seua incompetència per al càrrec i que per tant se l’havia de destituir. Em cal fer algunes precisions: el secretari no va pronunciar les paraules “cap d’estudis”, incompetència” i “destituir”, però tothom va entendre perfectament el missatge. L’al·ludit, el primer.
El colp d’estat s’acabava de produir i s’havia executat amb una finesa tan exquisida que, sense que no servisca de precedent, alce la copa i brinde a la salut del colpista.
I doncs, destituït de facto el cap d’estudis, s’hi va constituir immediatament una comissió que vetlaria per la integritat física dels membres de la comunitat educativa fins a final de curs, en què el director proposaria al claustre i al consell escolar el successor de l’incompetent.
La mateixa vesprada de la feliç destitució ja es va elaborar un decàleg de normes mínimes de disciplina que haurien d’observar obligatòriament els alumnes. I l’endemà començaren a produir-se les primeres expulsions.
Aquestes mesures no van resoldre el problema de fons, però una mica sí que s’hi va notar i poguérem acabar el curs sense que ningú no prenguera mal. Un mal greu, s’entén. Perquè de lleu en rebem sempre seguit.
Apuntaré com a curiositat la rebuda que van tenir les normes per part dels alumnes. Els més conflictius i hostils a l’aprenentatge les ignoraren, és clar: no pensaven complir-les. Quant als alumnes respectuosos i aplicats, la seua resposta va ser unànime: aquell institut s’assemblava cada dia més a una presó.
Els professors, ingenus, ens pensàvem que les aplaudirien…
El cas més extrem que hi hem tingut és el d’una dona que deu rondar la quarantena. Dic que deu rondar perquè una de les recialles de la seua malaltia és que vesteix de manera extravagant i no s’arregla mai els cabells, per tant és molt aventurat endevinar quants anys té. La mirada ara perduda, ara estràbica, i la parla vacil·lant acaben d’evidenciar la seua tara.
Uns dies ve més dopada que no uns altres. Açò els alumnes també ho han detectat i li han tret de malnom la Farlopera.
Des del punt de vista acadèmic és una professional extraordinària, però no li deixen demostrar-ho. En les seues classes pot passar de tot: bregues, crits, insults, amenaces, avions solcant l’aire, llançament de bolígrafs, d’estoigs i de motxilles, trucades pel mòbil, música…
A ella la insulten, l’amenacen, la cusen a clarionades, l’espenten i un dia fins i tot va ser bufetejada per un alumne de 4t. A mi em va confessar que té molta por que la tiren de dalt l’escala a baix.
Hora rere hora se sentien els seus crits d’histèria i d’impotència.
Tots érem conscients d’aquesta situació, però ningú no actuava per imposar disciplina, restablir la dignitat de la companya i, no ho oblidem, fer valdre el dret a estudiar dels alumnes que ho desitjaren.
El seu estat anímic empitjorava d’un dia per l’altre. Quan ja no va poder més, enganxà dues redaccions al plafó d’anuncis de la sala de professors. Eren d’un alumne i d’una alumna i hi descrivien l’infern que tots coneixíem. No anaven amb contemplacions a l’hora de denunciar el salvatgisme i la humanitat zero d’alguns dels seus companys de classe; reivindicaven així mateix els drets morals i laborals de la professora i exigien, a qui corresponguera, que actuara immediatament i aturara tanta estultícia. Com a primera provisió demanaven l’expulsió fulminant dels alumnes més incivils.
Quan el cap d’estudis va llegir els escrits, cridà la professora al seu despatx i li va endinyar una esbroncada apocalíptica. ¿És així com ha de funcionar un institut: desoint les crides al civisme i fent costat al vandalisme més atroç?
Com que per aquells dies va ser convocat el concurs general de trasllats, vaig considerar que jo ja havia viscut prou indignitats en aquell institut de baixa estofa i que era qüestió de demanar plaça al VIP, on s’acabava de jubilar la mestra de valencià.
Va ser presentar els papers als Serveis Territorials i començar a sentir-me deslligat del Marginàlia, on, a pesar d’haver-hi treballat 13 cursos seguits, no m’hi he sentit mai integrat del tot.
-Me’n vull anar del meu institut perquè estic fart que no es castigue mai cap barrabassada! –vaig manifestar al director del VIP en una visita de cortesia.
Li havia alegrat el dia. Me’n vaig adonar a l’acte. La seua felicitat completa hauria estat poder-ho gravar perquè ho passaren al telenotícies de Tele Madriles. ¡Per fi un professor del Marginàlia declarava públicament el que tot el món ja sabia: al VIP s’havien quedat els bons professors, la crème de la crème, mentre que el rebuig havia estat desterrat a les tenebres exteriors!
L’endemà el cap d’estudis em cridà a consultes. Les meues declaracions no havien eixit en la televisió local, però el boca a orella havia fet que corregueren com una traca per tot el poble.
-Tu ens has desprestigiat a nosaltres, però ara nosaltres et desprestigiarem a tu i sabràs què és bo! –m’amenaçà amb un deix de somriure cínic als llavis. El rictus del derrotat.
Com que el desordre estava atenyent unes cotes de jutjat de guàrdia, el director no tingué un altre remei que convocar un claustre extraordinari per tal de prendre alguna mesura.
Passava una cosa molt interessant. El curs anterior s’havien jubilat dos mestres i l’Administració havia amortitzat les seues places. Aleshores alguns llicenciats havien d’entrar també en 1r i 2n d’ESO i havien tastat el pa que s’hi donava. Per a ells s’havia acabat veure els bous des de la barrera i doctorejar sobre el capteniment dels pobres mestres, que sempre transitàvem aquells camps de mines.
El primer a fer ús de la paraula va ser Milhomes. Disc caduc i ratllat, es limità a dir el de sempre, que hi havia mestres que encara no portaven cinc minuts de classe i ja havien expulsat algú.
Jo no sé què li vaig replicar i de sobte botà el cap d’estudis fet una fera i m’acusà de racista. Volia que constara en acta perquè em castigaren penalment. Vaig fer el suec i ell començà a divagar sobre la nova croada antiabsentista que es disposava a iniciar. Un discurs avorridíssim que trencà la dinàmica in crescendo d’un claustre que, a pesar que plovia sobre mullat, prometia ser més entretingut que no els altres.
Quan s’acabà el rotllo al·lucinat del cap d’estudis va prendre la paraula el secretari, que no volgué ser menys ceba que els seus companys de directiva i va pronunciar una conferència magistral sobre com s’havien de conduir els cursos difícils. No sé per què no ens en feia una demostració pràctica agafant-los ell. Obres i no paraules.
Ara el disc ratllat seré jo: aquest estirat pretensiós té una classe amb una alumna només i, en l’altra, n’hi ha cinc o sis. La resta de les hores les passa a secretaria. Cal ser garrulo: en les seues circumstàncies privilegiades pretenia donar lliçons de pedagogia, didàctica i ordre públic a uns mestres que, de manera unànime, reconeixíem que ja no sabíem què fer per impartir la docència i no morir en l’intent.
Això no obstant, li perdone totes les parides que havia dit fins a aquell moment, perquè les manifestacions que va fer a continuació provocaren un terratrèmol. En poques paraules exposà que el cap d’estudis havia demostrat la seua incompetència per al càrrec i que per tant se l’havia de destituir. Em cal fer algunes precisions: el secretari no va pronunciar les paraules “cap d’estudis”, incompetència” i “destituir”, però tothom va entendre perfectament el missatge. L’al·ludit, el primer.
El colp d’estat s’acabava de produir i s’havia executat amb una finesa tan exquisida que, sense que no servisca de precedent, alce la copa i brinde a la salut del colpista.
I doncs, destituït de facto el cap d’estudis, s’hi va constituir immediatament una comissió que vetlaria per la integritat física dels membres de la comunitat educativa fins a final de curs, en què el director proposaria al claustre i al consell escolar el successor de l’incompetent.
La mateixa vesprada de la feliç destitució ja es va elaborar un decàleg de normes mínimes de disciplina que haurien d’observar obligatòriament els alumnes. I l’endemà començaren a produir-se les primeres expulsions.
Aquestes mesures no van resoldre el problema de fons, però una mica sí que s’hi va notar i poguérem acabar el curs sense que ningú no prenguera mal. Un mal greu, s’entén. Perquè de lleu en rebem sempre seguit.
Apuntaré com a curiositat la rebuda que van tenir les normes per part dels alumnes. Els més conflictius i hostils a l’aprenentatge les ignoraren, és clar: no pensaven complir-les. Quant als alumnes respectuosos i aplicats, la seua resposta va ser unànime: aquell institut s’assemblava cada dia més a una presó.
Els professors, ingenus, ens pensàvem que les aplaudirien…
Mateu Lluís Vives
