Confiar en la ciència és fàcil quan hom necessita explicacions lògiques i demostracions empíriques per a entendre les coses, o quan es creu fermament en un model d’economia basat en el coneixement. També és comú el fet que les persones aboquem part del nostre romanticisme en el contrapès que fan les organitzacions no governamentals, sempre acurades en la protecció d’una societat susceptiblement víctima de les injustícies del capitalisme més lacerant. Però quan la ciència i les ONGs entren en conflicte la cosa es posa complicada.
Greenpeace, Ecologistes en Acció i altres organitzacions no governamentals estan anys de campanya acarnissada contra els transgènics, amb explicacions tan difícils de contrastar que hom acaba obviant-les i sucumbint a la fletxa emocional d’arguments a favor de la biodiversitat, el medi ambient, l’agricultura ecològica; o en contra del canvi climàtic, la deforestació, l’oligopoli de les multinacionals… Tendim a creure en la paraula de les ONG per incondicionalitat, però també per la persistència dels seus missatges, que acampen a plaer en l’opinió pública, sense restriccions. És quasi una qüestió de fe. Però, què podem fer si ens falten dades? On està el contrapunt que ens done l’oportunitat de comparar raonaments, de fer-ne anàlisis, d’arribar a les nostres pròpies conclusions? On ha estat fins ara la veu de la ciència?
Almenys en el cas dels organismes modificats genèticament, la divulgació de la ciència que hauria de donar accés social al coneixement no sembla estar acomplint la seua funció. La ciència comunica poc i, quan ho fa, o no aconsegueix arribar al públic o és agredida i aniquilada per una opinió pública que, en beure de fonts unilaterals, acaba mirant amb recel allò que per desconegut li suscita incerteses. I reacciona, fins i tot de manera violenta, en defensa dels seus valors. No cal anar a la ficció per a trobar escenes de thriller viscudes per científics agosarats que es juguen la pell en defensa de les tècniques d’enginyeria genètica; que són perseguits, amenaçats i acusats de treballar a sou de les multinacionals –perquè tal cosa existeix- pel fet de divulgar els seus treballs o denunciar boicots a la recerca científica o actes violents contra camps experimentals de cultius, davant la mirada passiva dels mitjans de comunicació.
La setmana passada, més d’un centenar de Premis Nobel van fer una crida a Greenpeace per tal que suspenga la seua campanya contra els aliments transgènics, i en especial contra l’arròs daurat, un cultiu biotecnològic que conté una substància anomenada betacarotè i que, segons els científics, pal·liaria el dèficit de Vitamina A que pateixen 800 milions de persones, que causa entre un i dos milions de morts en menors de cinc anys i que provoca ceguera en 250.000 xiquets per any.
És la primera vegada que la ciència, en majúscules, alça la veu per a instar els governs del món a rebutjar la campanya de Greenpeace i facilitar l’accés dels agricultors a les eines de la biologia moderna. L’opinió de 109 Premis Nobel no pot ser saltada a la torera. D’altra banda, diferents organitzacions de la comunitat científica europea han remés una carta oberta al president del Parlament demanant suport per a encoratjar la societat a respectar l’assessorament científic independent i per a condemnar els atacs físics als investigadors, arran del paquet bomba rebut el passat 7 de juny per un conseller independent de l’Autoritat Europea de Seguretat Alimentària (AESA).
Com a poc, aquest suport explícit de les altes instàncies internacionals ens haurà de fer parar les màquines i reflexionar. Però, perquè això siga possible, els ciutadans necessitem que la ciència parle el nostre llenguatge, com ho fan les organitzacions ecologistes. Així podrem contrastar.
Potser la ciència estiga renyida amb el màrqueting, però l’esforç per a fer-se comprensible, per a apropar-se als ciutadans i fer-nos partícips dels seus avanços, és fonamental si volem formar part d’una societat crítica i capaç. El colp sobre la taula que acaba de donar la ciència més excel·lent n’és un bon punt de partida. Ara falta que investigadors, periodistes i sobretot mitjans de comunicació s’apliquen en les seues tasques. I que els governs deixen de faltar el respecte a la societat, com acaba de fer MINECO amb la nova convocatòria dels Premis Nacionals de Recerca, que dota amb 0 euros la modalitat de divulgació científica, menyspreant, si més no, la comunicació social del coneixement.
Olga Dénia. Periodista
