Hi ha moments al calendari que tenen una significació especial. I si resseguim la història de les cultures que ens han precedit, comprovem que no són especials solament per a nosaltres. Una d’estes dates és Tots Sants. Tots Sants és una festivitat cristiana que recorda els que ja no són entre nosaltres. Però els seus orígens es remunten a la més remota antiguitat. Els celtes celebraven el dia del déu Samuhin (“Tot és sagrat”), el déu dels morts; els romans, adoptaren la celebració pagana, com tantes altres, en les calendes d’hivern, que coincidien amb el Solstici d’hivern. Era l’època en què les legions romanes tornaven als campaments, a causa del mal temps, i tota la vida, agrícola i econòmica, entrava en ralentí. Els cristians, conscients de la popularitat d’esta celebració i de la impossibilitat d’eliminar-la, optaren per adaptar-la. Ja ho havien fet, amb èxit, amb el Natalis Solis (reconvertit en Nadal), l’Arbre de Maig (Creu de Maig), les festes de la Parentàlia (la Candelera, de febrer), les Calendes d’agost (mare de Déu d’agost) i el solstici d’estiu (Sant Joan). Crearen el dia de Tots Sants, per a recordar als traspassats i com a símbol del final del bon temps.
Els pobles de cultura anglesa celebren amb força la Nit de Walpurgis (vigília de l’1 de maig) i la nit de Hallowen (vigília de Tots Sants). Són nits de bruixes i d’encanteris, on tot és possible. Hi ha tantes bruixes, monstres I espectres solts pel món esta nit, que el millor és disfressar-se com ells, per passar desapercebut. El cas és que Hallowen, impulsat per la maquinària comercial anglòfila, s’ha convertit en una demostració més de l’imperialisme cultural i consumista a què ens tenen sotmesos, sense adonar-nos-en. Quin antídot hi podem trobar? Jo en conec un. I té la seua història. Tot comença amb una telefonada del meu amic Dani Miquel, “el cantacançons”: “Francesc, vull compondre una cançó de por. Tu em podries parlar dels espantacriatures?”. I tant que podia. Feia uns anys havia publicat Màgia per a un poble. Una guia divulgativa sobre els personatges i les creences de l’imaginari dels valencians. I dedicava un capítol complet a explicar qui eren els nostres espantacriatures: personatges que invocaven les mares fins no fa massa, per espantar els xiquets i evitar que els feren eixir els cabells verds. El butoni (un dimoni que entra a les cases pel forat del pany), la Quarantamaula (un ésser meitat gat, meitat pollastre, que salta per les teulades i quan veu una finestra oberta s’emporta els menuts desficiosos); el dimoni banyeta (d’una sola banya, entra a les cases per la xemeneia); les bubotes (els fantasmes de mentida); les encantades (genis de fonts i castells encantats), el moro Mussa, les serps amb cabellera, la vella Pinta…
Dani Miquel va compondre la seua cançó, La Maria no té por. Una de les més belles i corprenedores (si m’ho permeteu) del seu segon CD, Musiqueries, tot un èxit i fenomen de masses entre els menuts. I poc després, em tornà a telefonar (sempre em telefona a les quatre de la vesprada, quan estic fent la becadeta): “Ei, Francesc, desperta, desperta, sóc jo, el Cantacançons. Escolta, ara hem de fer un conte sobre els espantacriatures. Vés pensant què contaràs, que la banda sonora la pose jo. Heus ací l’origen d’un dels llibres amb què millor m’ho he passat, de tots els que he escrit: La Maria no té por, el llibre dels espantacriatures.
El llibre ens ha donat moltes satisfaccions. És de gran format, amb tapa dura i unes il·lustracions magnífiques de l’italià Maniscalchi. Hem fet presentacions multitudinàries, amb Dani Miquel, en les quals els xiquets s’ho han passat en gran, cantant i ballant. Mentre escric aquest article per a Tots Sants, no puc evitar girar la vista. Tinc un exemplar de
La Maria no té por a la prestatgeria del meu despatx. De vegades, quan estic treballant, tinc la sensació que el rostre de la Maria, a la portada del llibre, m’observa. Veig els ulls de la Maria, mirant-me de fit a fit. Amb l’ombra del dimoni butoni darrere. I no puc evitar de somriure, pensant que, potser, hem ajudat els espantacriatures valencians, una part més de la nostra identitat com a poble, a despertar. I que des del túnel del temps que amenaça d’engolir-se tantes coses de la nostra infantesa (la llengua, els costums, la identitat), alguna cosa es regira i es resisteix a desaparèixer. Com una llavor o un arbre que reviscola cada volta que algun infant canta la cançó de
La Maria no té por, fulleja el nostre conte i somia amb els espantacriatures. Ara ja amics, més no temences, companys del camí de la infantesa que volem recuperar.
Francesc Gisbert
