Els atemptats de fa uns pocs dies a París van anar seguits, en menys de 48 hores de l’inici d’una cadena de bombardeigs de l’aviació francesa sobre la suposada capital de l’Estat Islàmic. No eren els primers atacs, i els avions de combat partien del portaavions Charles de Gaulle, desplaçat al Mediterrani oriental prou abans dels atemptats. Presentar davant del món aquestes accions militars com resposta al carnatge causat per la gihad a París és una afirmació inexacta, o almenys, incompleta: França té interessos militars a aquella zona, sobre els quals els ciutadans tenim una informació no innocentment escassa. Els atemptats del dia 13 han creat un clima d’efervescència emocional explicable i justificable, i es comprén que les autoritats prenguen decisions adreçades a salvaguardar una certa sensació col·lectiva de seguretat. Però, alerta: d’això a trobar el pretext perfecte per a l’acció militar només hi ha un petit pas. La insistència del president en dir que França està en guerra és eloqüent. S’ha calat foc a la pira i altres (Rússia, Estats Units, en breu el Regne Unit) hi han afegit més llenya. Veurem per on discorren els esdeveniments. La història mostra que totes les èpoques han viscut conflictes bèl·lics. A la nostra, malgrat el bagatge de l’experiència dels segles, no sembla haver quallat l’aprenentatge que seria desitjable, i persistix l’obstinació en l’ús de la força segons la concepció romana: la guerra és la continuació de la política per altres camins. De fet, la situació actual, amb un grup armat capaç de sembrar el pànic i la devastació a tot arreu, que s’ha convertit en enemic universal i amb el qual les possibilitats de negociació semblen inexistents, el recurs als exèrcits pot estar justificat.
A aquest argument s’aferra ara el president francés, amb adhesions més o menys decidides o condicionades dels altres països amb interessos a la zona d’Orient Mitjà. La guerra està servida i ja se senten els tambors. La situació actual mereix, per raons òbvies, una reflexió detinguda.
Em causa un gran desassossec la facilitat amb què els dirigents polítics i els mitjans de comunicació han donat per inevitable l’opció militar contra l’Estat Islàmic, presentant-la com un compendi de noblesa i de pragmatisme. També la població, aquella que clamava contra el desplegament de tropes a Irak en 2003, parla ara de l’opció militar amb una naturalitat, no exempta de frivolitat, que em produïx calfreds. Ben al contrari, és imprescindible una aproximació crítica sensata, assentada sobre una anàlisi profunda de la complexitat de l’escenari. Crec pertinent apuntar les tres condicions que haurien de donar-se per considerar acceptable una acció militar a gran escala dels països occidentals contra l’ES. Serien condicions vàlides per ser aplicades en tot conflicte bèl·lic, però la història ens proveïx d’exemples sobrats d’incompliment sistemàtic d’una o més de les condicions. La primera és la causa per la qual es lluita, que haurà de ser justa.
Ara bé, el valor de justícia d’una causa no sempre respondrà a factors evidents o confessables. És veritat que atemptats com els perpetrats fa uns dies a París exigixen una resposta efectiva i alliçonadora, però hi ha el perill que això no siga més que una veritat a mitges, atesa l’opacitat dels objectius paral·lels que es perseguixen: “toujours la raison d’État”. La segona condició és la legitimitat. La hipotètica necessitat d’una resposta ràpida a “actes de guerra”, com el president francés no es cansa de repetir, pot exigir un vist i plau retrospectiu des del punt de vista del dret internacional, donat que el vertigen dels fets sobrepassa de llarg la pesada inèrcia de la burocràcia de les institucions que han de donar el ‘nihil obstat’. Però el curs dels esdeveniments pot ser imprevist i descontrolat, i les aliances, efímeres. La interpretació de la història, a més, sempre seguix les directrius dels vencedors, les polítiques de fets consumats acaben per ser difícils de contradir i la legitimació sovint no és considerada com una tasca prioritària. La tercera condició és l’eficàcia.
Fer la guerra és una qüestió molt seriosa, ben diferent a un exercici acadèmic. Les aliances que es puguen teixir dependran de situacions geopolítiques extremadament complexes, paradoxals i molt sovint perverses. Caldrà una habilitat diplomàtica i negociadora impecable per tal de definir de forma clara i prudent quins són els objectius, i de poder posar sobre el terreny exèrcits capaços de dur a terme les missions que siguen escaients amb seguretat, contundència i economia de mitjans. Doncs bé, seguint l’esquema, cal preguntar per les raons reals que mouran les accions militars sobre el territori controlat per l’E.I.
Insistisc: les concepcions estratègiques i el desplegament de forces són molt anteriors als atemptats de París i, per tant, una exhibició de força en resposta a aquests no és més que una mínima part de pla preconcebut. Fer-nos idea del valor de justícia del pla en el seu conjunt exigiria disposar d’informació que, per ara, roman camuflada o classificada. Com sempre, la veritat és la primera víctima de la guerra. A aquestes altures, ningú no dubta que les Nacions Unides, la Unió Europea i l’OTAN aprovaran l’ús de la força contra l’EI. El món està sembrat de conflictes, però, que no mereixen atenció, o en favor de la resolució dels quals no es mou ni un sol dit, sota pena de contradir interessos intocables. I a propòsit del conflicte que ara ens ocupa, la legitimitat conferirà un valor ètic escàs si el resultat del conflicte no s’orienta envers un replantejament profund de les nefastes relacions geoestratègiques a l’Orient Mitjà, gangrenades des de fa dècades, o si algun dels aliats pretén obtindre rèdits en altres terrenys (exigirà Rússia llibertat de moviments a Ucraïna a canvi d’integrar-se en una coalició amb els occidentals?). Els especialistes calculen que l’EI compta amb uns 50.000 combatents, equipats bàsicament amb armament lleuger.
Fer-los la guerra des de l’aire és elegant i espectacular. Si l’enemic no compta amb defenses antiaèries pròpies ni amb aliats que li les puguen prestar, és també relativament poc arriscat. Combatre l’E.I. al seu terreny, que bàsicament son planures desèrtiques sense amagatalls, és fins i tot fàcil disposant de mitjans mecanitzats amb el suport de l’aviació. Ara bé, si, com és previsible, els combatents de la gihad s’amaguen als nuclis urbans, enmig de la població civil, el preu, en forma de morts civils, que caldrà pagar per derrotar-los serà inadmissible. No només això: haurà de ser la infanteria la que prenga el protagonisme, plantejant una lluita casa per casa, cos a cos, contra enemics extremadament aguerrits que menyspreen la pròpia vida, delerosos de morir matant. Amb els catastròfics precedents d’Irak i Afganistan, amb els Estats Units no compteu per engegar una empresa com la que es descriu. Pel que fa a la resta de països, sobretot si l’amic americà no pren la iniciativa, tres quarts del mateix. En resum, la guerra és poc probable que siga evitada. Si és o no inevitable, és més discutible. I per a la pregunta de quina guerra no sembla haver una resposta clara.
És el moment, per tant, per treballar en favor de la pau. El que sí que és inexcusable és una tasca policial sense desmai per tal d’impedir les accions armades de l’EI als nostres països, però amb el correlat d’un treball diplomàtic encara més decidit amb mires a rebaixar les tensions que estan a punt d’esclatar i d’arrossegar el món Déu sap cap a on.
Miquel Morera Llorca
