Els meus pares no són de València. No he tingut una educació en valencià, em costa parlar correctament i necessite ajuda per a escriure. Sóc allò que molta gent ha anomenat una “xurra“.
Ma mare, filla d’un “gañán” de Ciudad Real, es va deixar prompte els estudis. Als 12 o 13 anys va arribar a Foios. Ningú li va ensenyar l’idioma de la seua nova terra.
Tots dos compten com van viure l’experiència de ser de fora:
Per a mon pare, va ser més senzill: era més jove quan va arribar a Almàssera i a més va tindre l’avantatge de l’idioma, així que va viure una bona integració. Ma mare va trobar més obstacles: “xurra” és el que més li varen dir. Una manera de ridiculitzar i discriminar en lloc de ser tractada com a una nouvinguda. I així es va sentir a aquest poble, niu del blaverisme més carca (per a ella: n’hi havia molt de fatxa…o n’hi ha molt de fatxa).
Mon pare no parlava en valencià a casa, curiosament sí ho feia als seus treballs, on era un valencià més. Ma mare sempre deia a la gent que li parlara en valencià: “t’entenc i m’agrada escoltar-te”, solia afegir. A nosaltres, les seues filles i el seu fill, sempre ens parlaren en castellà. Varem créixer en la línia en castellà, tan sols escoltàvem el català a TV3 o als programes infantils de Canal 9 (i per descomptat, a l’assignatura de Valencià). I quan res d’això ens interessava, el català va començar a ser un idioma d’altra gent que ens resultava complicat de pronunciar.
Als 17 anys, tenia vergonya de mi mateixa per tindre molt poca idea del meu idioma. Continuava tenint la barrera de ser una “xurra” amb alguna gent. A més, el meu propi subconscient em feia creure que jo no era part d’ací i que, per tant, parlant malament el català faltava el respecte a la ciutadania d’aquesta terra (sentiment que ma mare tenia molt present).
En arribar a la universitat, vaig agafar la línia en valencià, ja n’hi havia prou d’amagar-se! Però… SORPRESA!: totes les assignatures ens les donaven en castellà!
La relació amb els amics de parla valenciana es resumia en “amb tu, castellà”. La meua vergonya va anar en augment i el català era un idioma allunyat de mi.
Als 26 vaig començar a parlar quelcom més en valencià, amb molta, molta vergonya i aquest sentiment de faltar el respecte, d’embrutar un idioma.
Ara, amb 28, cada vegada utilitze més el valencià però em costa. Pense que no el pronuncie correctament al 100% i que puc tindre errors constantment, que per a aprendre m’he de soltar i que la gent del meu costat donarà suport a la meua iniciativa i em donarà temps per anar millorant.
Em pregunte quant mal ha fet aquest blaverisme al meu poble, que no deixava que la gent cometera errors, que no donaren la benvinguda amb els braços oberts, que feien que la gent de fora no tinguera un lloc, perquè als seus pobles eren els de ciutat i a la ciutat eren els “xurros”.
Em pregunte quant mal ha fet l’escola, on ningú parlava valencià i era una mera opció en algunes assignatures.
Em pregunte quant mal s’ha fet intentant reduir el valencià com si fóra un llenguatge de segona, perquè tot el món parla de les arrels, que els idiomes fan créixer la gent, però quan parlem del nostre propi idioma, ens han convençut que damunt d’ell està el castellà, i que el valencià “es parla amb els de casa” i es silencia quan alguna persona pronuncia una paraula en castellà.
Em pregunte quant mal ha fet la meua vergonya.
Em pregunte quant mal m’ha fet no ser de fora i no ser d’ací.
No tindre identitat ni res semblant.
Ara tan sols demane temps, temps per anar trobant el meu lloc, ací, al meu poble, a la meua terra, no per negar-li’l a la gent d’altres llocs, tan sols per donar aquesta benvinguda que tot el món es mereix, sense furtar-li’ls la seua cultura, sinó afegint la de la seua nova terra, la que ens va negar la història.
Demane temps per a entendre i interioritzar que la militància requereix d’integrar les lluites d’esquerres, com el feminisme, la lluita de la classe treballadora, i com no, el llenguatge, el nostre, el valencià, i el coneixement de la nostra història.
Perquè, si alguna cosa tinc clara, és que ens han deixat sense identitat. Som la generació de l’abstracte i per això no tenim res perquè lluitar.
No tenim terra, ni tenim bandera, ni tenim gènere, ni tenim res a dir.
Ha sigut la partida més ben jugada d’aquest sistema.
I jo ja estic farta de jugar-la.
